Òpera de París

Principal institució del teatre líric francès, que es remunta al segle XVII, amb la creació de l’Académie Royale de Musique et de Danse (1669) sota el patrocini de Lluís XIV, i que tingué successives sales a la ciutat.

Finalment s’instal·là a l’edifici conegut com el Palais Garnier -nom del seu arquitecte, Charles Garnier-, projectat sota la iniciativa de Napoleó III i dins el pla de remodelació urbanística de G.E. Haussmann, que fou inaugurat el 1875. És una de les construccions més grans i famoses del seu gènere, de gran sumptuositat, en l’estil característic del Segon Imperi, amb abundant decoració pictòrica i escultòrica (destaca el grup de La Danse, de J.B. Carpeaux). Té una imposant façana amb una llotja de columnes corínties i una gran cúpula. L’extraordinària escalinata porta al Grand Foyer, decorat per Baudry (al·legories de la música), i a la sala principal en forma de ferradura -cinc pisos amb llotges i capacitat per a 1 900 espectadors-, decorada modernament (1964) per Marc Chagall. Hi ha altres foyers, la rotonda dita Salon du Glacier, una important biblioteca museu, etc. La història artística d’aquesta institució està estretament lligada a l’evolució de l’òpera francesa. Disposa d’una prestigiosa orquestra estable i d’un famós cos de dansa. Des del 1989, en depèn l’Opéra Bastille, a la plaça parisenca d’aquest nom, edifici modern obra de l’arquitecte Carlos Ott, amb una capacitat de 2 700 butaques i una avançada tecnologia en els seus equipaments.