El primer teatre amb aquest nom, davant la Plaza de Mayo, fou inaugurat el 1857 amb La Traviata. Amb una capacitat per a 2 500 espectadors, acollí companyies italianes i francesas de gran prestigi i les grans veus de la lírica europea. El 1887 fou venut a la Banca Nacional per tal de bastir un nou teatre a la plaça Lavalle. Les obres -dirigides pels italians Tamburini i Meano, i més tard pel belga Julio Dormal, amb escultures de Luis Trinchero- s’allargaren vint anys. És un gran i luxós edifici exempt, dins el gust europeu eclèctic dels teatres d’òpera de l’època -italianitzant en arquitectura i afrancesat en la riquíssima decoració-, inaugurat l’any 1908 amb Aïda. La sala, amb planta de ferradura i set pisos (28 m d’alçada), té una capacitat per a 2 478 espectadors amb seient i uns 700 drets. Té fama la qualitat de la seva acústica. Modernament s’hi han ampliat substancialment els equipaments a partir del subsol. El teatre inclou l’anomenat Salón Dorado, per a concerts i celebracions, i altres espais, com el Gran Hall, el Salón de los Bustos, el Salón Blanco (espècie d’avantllotja de les llotges d’autoritats), etc. Inicialment funcionà com a teatre de stagione confiat a empresaris, però ja des del 1925 es crearen els cossos estables d’orquestra, cor i companyia de dansa i l’any 1931 esdevingué propietat municipal. Actualment té dues orquestres (per a òpera i simfònica), cor i cos de ball, tallers de producció, figurants i cantants estables, orquestra de joves, etc. La programació al llarg de la seva història ha estat al nivell dels millors teatres d’òpera internacionals i totes les grans figures i conjunts del món de la lírica i la dansa han passat pel seu escenari, on s’ha representat la pràctica totalitat de la lírica mundial dels segles XIX i XX. El 1963 s’hi cantà Atlàntida, de M. de Falla, en català; entre els intèrprets catalans que hi han actuat cal esmentar Pau Casals, Maria Barrientos, Hipòlit Lázaro, Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé i Josep Carreras.