Després de les obres de M. Glinka i d’A. Dargomižskij no existia a Rússia una creació musical amb trets propis. La pujada al tron d’Alexandre II significà un desvetllament de la consciència nacional que es reflectí en la literatura d’I.S. Turgenev, L. Tolstoj o F.M. Dostojevskij. El crític musical V. Stasov donà el nom de "colla poderosa" als compositors afeccionats que estaven sota el guiatge espiritual de M. Balakirev (K’ui era enginyer militar, Borodin químic, Musorgskij oficial i buròcrata i Rimskij-Korsakov oficial de la marina). En realitat, l’època en què se’ls pot considerar com a integrants d’una mateixa ideologia nacionalista fou la compresa entre els anys 1860 i 1870. Els Cinc acabaren produint una ruptura estètica i ideològica a la Rússia del moment, en contraposar la seva obra -que ells volien que fos continuadora de Glinka, lliure i renovadora- a l’estil més cosmopolita i suposadament poc compromès de la música de P.I. Cajkovskij i A. Rubinstein. Balakirev, per la seva banda, exercí una forta tutela musical sobre el grup en corregir i retocar les obres dels seus companys per a fer-les aptes al seu propi model nacionalista. Només emprengueren un projecte comú, una opéra-ballet, Mlada, que fracassà en no poder ésser duta a terme. Vers el 1867 el grup estava quasi dissolt per l’enfrontament amb Balakirev. Com a trets distintius dels Cinc es pot parlar de la brillantor, l’originalitat i la força de la instrumentació de les obres orquestrals -una característica deguda al mestratge que cap al final dels anys seixanta exercí Rimskij-Korsakov-, les audàcies harmòniques que pretenien allunyar-se del convencionalisme occidental per crear colors exòtics suposadament propis de les diferents nacionalitats russes, i l’aparició de la música popular. Aquesta darrera característica cal relativitzar-la, ja que existí gran desigualtat en la producció dels Cinc; el mateix Balakirev fou qui s’allunyà més de la ideologia que ell pretenia infondre. La petja del Grup fou important al final del segle XIX, pel fet que la seva producció individual es considerà com una alenada poderosa per als naixents nacionalismes musicals europeus davant la influència cada vegada més poderosa del simfonisme i el wagnerisme alemanys. A l’Estat espanyol, es considerà el grup de compositors deixebles de F. Pedrell -entre els quals I. Albéniz i E. Granados- com a formadors d’una nova escola nacionalista a semblança de la russa. A França, ja entrat el segle XX, H. Collet es referí amb poca coherència al Grup dels Sis com a la rèplica francesa del Grup dels Cinc.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Nonell i Masjuan, Carme: Los músicos nacionalistas rusos: Los Cinco, S.A.E.T.A., Madrid 1948