Neue Sachlichkeit

Expressió introduïda l’any 1924 per Gustav F. Hartlaub, director del Kunsthall de Mannheim, per a denominar la tendència de diversos pintors alemanys d’entreguerres (G. Grosz, O. Dix, M. Beckmann, etc.) a defugir tant l’expressionisme com l’art abstracte a l’hora de reflectir la realitat que els envoltava, i que es pot traduir per ’nova objectivitat'.

El moviment es manifestà també en la literatura alemanya (B. Brecht, E. Toller, H. Mann, etc.). Encara que s’hi poden trobar afinitats amb l’expressionisme, la seva cerca d’una imatge lúcida i desencantada, eventualment cínica fins a la deformació grotesca, del món real, no mediada per la seva subjectivitat, els en diferencia (determinats artistes, però, poden haver representat totes dues tendències). En música es donen característiques semblants en alguns dels compositors de l’àmbit germànic del moment. Les col·laboracions de Kurt Weill amb B. Brecht demostren l’afinitat d’alguns músics amb escriptors de la Neue Sachlichkeit. En l’òpera d’Ernst Krenek Jonny spielt auf ('Jonny actua') s’utilitzen, com en les obres de Weill, músiques populars, provinents del jazz i del món del cabaret, per a trobar aquest to realista i, en el marc de la música culta, portador d’una seriosa provocació. P. Hindemith és potser el compositor més important dels que han estat associats amb la Neue Sachlichkeit. Trets propis d’aquesta tendència poden arribar a aparèixer fins i tot en determinades obres d’A. Schönberg o A. Berg.