Morfologia
El funcionament d’aquest tipus d’instruments pot ser provocat per mecanismes basats en pesos, ressorts, aigua, vapor o electricitat, o bé per accions humanes com girar una maneta o manxar uns pedals. N’hi ha que preveuen un cert grau de control sobre alguns paràmetres de la interpretació com la dinàmica, el tempo o la intensitat, per exemple en el cas dels pianos de lectura pneumàtica. Els generadors del so d’aquests instruments són diversos: campanes, cordes, làmines flexibles, tubs d’orgue, etc. En principi, qualsevol instrument és susceptible de ser tocat automàticament.
Els sistemes d’emmagatzematge del so -de les instruccions necessàries per a reproduir-lo- són ben diversos i el més antic és, sens dubte, el cilindre o corró amb pues. Gràcies al moviment giratori del cilindre, les pues distribuïdes en el seu perímetre provoquen, mitjançant un sistema de transmissió mecànica per lleves, la percussió de cordes o campanes o l’obertura de vàlvules que deixen passar l’aire, o bé fan sonar dents de pintes metàl·liques (pinta). Més moderns, els discos giratoris de metall o cartró amb protuberàncies substituïren parcialment els corrons. Altres sistemes d’emmagatzematge del so són les targetes perforades i les tires de cartró perforades, emprades sobretot en instruments programats amb llengüetes lliures. El sistema més conegut, usual en pianos mecànics de lectura pneumàtica, és el de rotlle de paper perforat, que passa sobre una barra lectora amb forats en forma de flauta de Pan, connectada a un sistema pneumàtic d’aspiració contínua. En coincidir un forat del rotlle amb un forat de la barra es produeix una depressió d’aire que comanda l’acció mecànica que permet fer sonar la nota corresponent. Darrerament, s’empren cintes magnètiques o memòries electròniques, per tal d’enregistrar accions de mecanismes de pianos o orgues i poder-les reproduir posteriorment.
Història
Alguns dels precedents més remots dels actuals instruments programats es troben en instruments mecànics primitius de civilitzacions com la indonèsia, la xinesa o l’índia, o en certs ginys dissenyats per Heró d’Alexandria (segle I) en els seus tractats sobre mecànica. El sistema d’emmagatzemar els sons amb corró fou el més habitual en tots els instruments de so programat durant uns cinc segles, i a Europa és present en els rellotges amb carillons de campanes ja des del final del segle XV i, sobretot, durant els segles XVI i XVII. Aquest sistema s’aplicà durant el Renaixement a diversos instruments, com orgues o espinetes mecàniques. Molts orgues amb corró, construïts a Viena, Berlín o Dresden als segles XVI i XVII es muntaren en rellotges de saló. Al segle XVII es publicaren diversos tractats sobre instruments mecànics com els d’Athanasius Kircher, Salomon de Caus, Kaspar Schott o Roberto Fludd "Fluctibus", i la fabricació d’instruments programats tingué una gran empenta. Fou l’època d’autòmats amb sons musicals instal·lats a l’aire lliure, als jardins de les residències adinerades. Al segle XVIII, la burgesia -apassionada a parts iguals per la música i la rellotgeria- col·leccionà rellotges amb tubs d’orgue i tot tipus d’instruments amb mecanismes de rellotgeria, com arpes mecàniques, rellotges amb carillons o ocells mecànics. Compositors com ara W.A. Mozart o J. Haydn escriviren diverses peces per a aquests orgues de rellotge. Un tipus d'orgue mecànic usual en aquesta època fou l’orgue de maneta, portàtil, que es penjava al coll o es disposava sobre unes rodes. Posseïa un o dos rengles de tubs i diversos registres, i s’utilitzà en salons i en la música de carrer fins al final del segle XIX. A Anglaterra, en aquesta època hi havia un altre tipus d’orgue mecànic, més gran, que era com un positiu amb corró, amb més tubs i registres i que s’emprà sobretot per a usos religiosos. La fabricació d’aquests orgues es concentrà principalment a Londres, on sobresortí el nom de l’empresa Flight & Robson. Fora d’Anglaterra, la seva construcció es concentrà a França, Alemanya i Àustria. Al final del segle XVIII aparegueren les primeres capses de música (capsa de música) -de fabricació preferentment suïssa-, que produïen el so amb una pinta d’acer i un petit corró metàl·lic i que foren molt populars durant tot el segle XIX. En aquesta centúria se substituí el sistema d’emmagatzematge de corró per d’altres com discos de cartró perforats, discos de zenc (perforats o amb clavilles), targetes perforades o tires de cartó perforat. Així mateix, s’experimentà en la construcció de diversos instruments mecànics per a ús domèstic, com l'ariston, l'herophon, l'intona, el manopan o, als EUA, el mechanical orguinette o el roller organ.
La voluntat d’imitar l’orquestra donà lloc a instruments molt complexos, que agruparen diversos generadors del so. Anomenats orchestrions, incorporaven jocs de tubs d’orgue, cordes de piano, campanes i altres generadors. Primer foren de corrons i després adoptaren els nous sistemes amb targetes perforades o rotlles de paper perforat. Populars al segle XIX i principi del XX, substituïen les orquestres en sales de ball o restaurants. Beethoven escriví la seva Batalla de la Victòria de Wellington per a un precursor d’aquests instruments. La qualitat dels instruments programats millorà notablement amb la invenció del sistema de lectura pneumàtica, amb tira o rotlle de paper perforat, ja patentat el 1860 però que entrà en ús al cap d’uns vint anys. L’instrument resultant d’aplicar aquest mecanisme al piano fou conegut popularment com a pianola -nom comercial, de fet, d’una de les marques que en construïren- i gaudí d’una gran acceptació a partir del 1920. En els primers models, l’executant podia exercir un cert control sobre alguns paràmetres de la interpretació; però en els darrers models, anomenats pianos reproductors, el mateix rotlle contenia les dades de dinàmica, tempo o ús del pedal que permetien la reproducció fidel d’una interpretació enregistrada per un pianista. Els quatre models més destacats d’aquests pianos pneumàtics foren el Duo-Art de l’Aeolian Co., el Welte-Mignon de la Welte & Söhne, la Phonola de Hupfeld i la Pianola d’Ampico Co.
Bibliografia
- Aracil, A.: Música de máquinas y máquinas musicales desde Arquímedes a los medios electroacústicos, Fundación Juan March, Madrid 1984
- Bowers, Q.D.: Encyclopedia of Automatic Musical Instruments, Vestal P., Nova York 1972
- Buchner, A.: Mechanical Music Instruments, Batchworth P., Londres 1959
- Salomon de Caus: Les raisons des forces mouvantes, Frankfurt del Main 1615, reimpressió Frits Knupf, Amsterdam 1973
- Zeraschi, H.: L’orgue de Barbarie, Editions Payot, Lausana 1980