El terme (del llatí tenere, ’sostenir') fa referència al fet que aquesta veu constitueix el fonament sobre el qual es pot construir tot l’edifici polifònic. Cal recordar que, en aquesta època, el mètode de composició polifònic era successiu, és a dir, a una veu ja acabada (en aquest cas, el tenor) s’afegia una de segona en la seva totalitat (el duplum), després una tercera veu (el triplum), etc. El tenor es basà generalment en una melodia preexistent pertanyent al repertori gregorià i acostumà a ocupar la posició més greu del conjunt, sense que això autoritzi a identificar-lo necessàriament amb una tessitura determinada. El terme també s’ha relacionat amb el fet que aquesta veu "sosté", amb llargs valors en estil bordó, les notes de la melodia preexistent, per exemple en els organa del repertori de l’Escola de Notre-Dame. A partir del segle XIV, el tenor podia anar acompanyat d’una veu de tessitura similar anomenada contratenor.
m
Música