L’establiment d’un metre musical implica l’establiment -subjacent a l’esdevenir sonor- d’una sèrie constant i isocrònica de marques o talls que, dividint el temps en parts iguals, en permetin la mesura. Absent en músiques amb ritmes no mètrics, la pulsació s’erigeix, a manera de batec de rellotge, en patró de mesura, en unitat de temps musical, valor de referència per a la mesura del ritme. La pulsació no és de naturalesa empírica, en el sentit que no ha de ser necessàriament explicitada en els valors rítmics. La pulsació es manté present en la consciència musical de l’oient, tot i que es produeixin silencis en la música. De fet, una de les característiques de les versions que pretenen popularitzar el repertori clàssic consisteix a fer present de la manera més clara, tosca i constant possible (normalment mitjançant un instrument de percussió) la pulsació d’un determinat nivell mètric, desvirtuant així tot el joc rítmic de la peça. D’altra banda, una mateixa obra té tantes pulsacions com nivells mètrics presenta (i viceversa). De fet, el picar de mans amb què el públic acompanya una peça de música o els batecs del metrònom amb què assaja un intèrpret podrien ser, en termes generals, el doble de lents o el doble de ràpids (si el metre de la música fos binari) o el triple de ràpids o lents (si el metre de la música fos ternari), és a dir, podrien marcar o actualitzar diferents nivells mètrics. El fet de representar físicament, amb gestos de la mà o del braç, un determinat nivell mètric és definit amb l’expressió ’portar la pulsació'.
f
Música