També s’anomena així la notació musical dels sons en una tessitura diferent de l’original, tot mantenint-se invariable la distància relativa entre els sons. En la música tonal, aquesta acció permet reproduir la música en una altra tonalitat. L’origen de la transposició es troba en l’adaptació d’una mateixa melodia a les diferents tessitures de les veus que la interpreten. Com que una veu més aguda sol cantar entre una cinquena i una octava per sobre de la més greu, per a acomodar-la al seu registre haurà de cantar la melodia a la distància d’un d’aquests intervals respecte de la notació original per a la veu més greu. Aquest recurs també es fa servir des dels inicis de la música instrumental, ja que permet, per mitjà d’idèntiques posicions o digitacions, interpretar la mateixa música en diversos tons utilitzant instruments de mides diferents d’una mateixa família, anomenats instruments transpositors (instrument transpositor), els quals fan la transposició de manera automàtica, és a dir, sense que l’intèrpret hagi de pensar les notes que realment sonaran. Per exemple, un flautista pot tocar una melodia amb una flauta en do i, amb les mateixes digitacions, obtenir automàticament la mateixa melodia una quarta més alta si canvia a una flauta en fa.
Sovint, però, la transposició deixa de ser automàtica (deixa de dependre de l’instrument) i passa a ser una habilitat de l’intèrpret. Tant en la música vocal com en la instrumental, en la concertació entre alguns instruments i la tessitura de les veus o d’altres instruments, sovint cal apujar o abaixar les parts instrumentals tot efectuant una transposició al to necessari. És per aquesta raó que en la formació dels intèrprets es dedica una part important a la pràctica d’aquesta habilitat, que s’ha d’efectuar a primera vista i a temps real. Per a reeixir en aquesta disciplina, el músic ha d’imaginar els canvis de notes i de claus corresponents respecte a la lectura del to original a fi d’obtenir els sons corresponents a la distància fixada pel to resultant, anomenat to d’efecte.
En els instruments transpositors, l’efecte de canvi d’alçada és automàtic, tot permetent altres adaptacions posteriors a qualsevol necessitat. En els instruments de teclat antics -orgues i clavicèmbals-, existien mecanismes per a la transposició, generalment a un interval de quarta o de cinquena, per tal d’adaptar-se als diferents diapasons de l’escriptura polifònica de l’època. En els de corda amb trasts és habitual utilitzar la celleta per a modificar per un igual l’afinació de totes les cordes obertes i transportar l’afinació de l’instrument al to desitjat. En els de vent, les diferents mides de cada família ofereixen models en diversos tons i alçades que fan possible, amb una mateixa tècnica d’execució, tocar en els diferents registres de l’estructura polifònica. En la majoria dels instruments de vent-metall s’escriuen tradicionalment les notes produïdes a partir de la sèrie dels harmònics del so fonamental do. En variar la llargària del tub acústic mitjançant l’afegit de tons (to), l’intèrpret aconsegueix obtenir noves fonamentals i, per tant, noves sèries d’harmònics que ajusten el so real de l’instrument a les necessitats de la música que ha d’executar.