Jocs de tubs
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
L’accés de l’aire als tubs d’un determinat joc es regula per una plaqueta o tirador -anomenat també registre- situat en la consola de l’orgue, on consta el nom del joc, l’alçària del tub més greu i, generalment, el nombre de fileres que conté, si és que en té més d’una. Un cop accionat el tirador corresponent a un joc concret, l’aire -degudament comandat pel teclat- pot accedir als tubs d’aquest joc. Cada joc aporta a l’orgue el color sonor que li és propi, i la valoració que es fa de l’instrument depèn essencialment del nombre, de la qualitat i de la complementarietat dels seus jocs. La configuració de cada joc reflecteix la complexitat de la mateixa evolució de l’orgue, per la qual cosa depèn tant de l’època de construcció de l’orgue com de la sensibilitat i el criteri de l’orguener, a més de les peculiaritats pròpies de la zona geogràfica on ha nascut l’instrument.
Atenent a la forma en què els tubs produeixen el so, els jocs es classifiquen en dues grans categories: jocs labials o de boca -formats per tubs de bisell, semblant al d’una flauta de bec-, joc de boca i jocs de llengüeta (llengüeteria) -formats per tubs de llengüeta-. Entre els molts altres tipus de jocs que, d’acord amb factors molt diversos, es poden distingir, destaquen els següents:
Joc acústic. Joc en què, per raons d’espai, econòmiques, etc., cada nota s’obté gràcies a un o diversos tubs de llargada més curta de la que els correspondria. En els jocs formats per tubs labials, cada nota és la suma de dues de més agudes (els dos harmònics immediats superiors) produïdes simultàniament per dos tubs (so resultant). Si es tracta d’un joc de llengüeta, el ressonador només té la meitat de la llargària que li correspondria. Tant un sistema com l’altre repercuteixen molt negativament en la qualitat sonora del joc corresponent.
Joc ample. Joc que té les dimensions dels tubs regides per una talla ampla: flautes, bordons, etc.
Joc aparent. Joc que no té tubs propis sinó que els manlleva d’altres jocs o en comparteix una gran part amb un altre joc (joc per extensió).
Joc compost. Joc que és constituït per diverses fileres de tubs afinats en harmònics diferents: plens, corneta, sesquiàltera, etc.
Joc d’efecte. Joc que produeix sons o efectes acústics més o menys imitatius: ocells, tambors, tempesta, campanes, etc.
Joc de fons. Jocs de fons.
Joc de mixtura. Vegeu joc de mutació (composta).
Joc de museta. Llengüeteria.
Joc de mutació. Joc en què els tubs no produeixen la nota fonamental que els pertocaria sinó algun dels seus harmònics. És de mutació simple quan és compost d’una sola filera de tubs (dotzena, dissetena, dinovena, etc.), i de mutació composta quan ho és per diverses fileres (plens, corneta, septinona, sesquiàltera, etc.).
Joc doble. Joc en què cada nota és produïda per dos tubs afinats a l’uníson (principal doble, quinzena doble, etc.) o a un interval mínim.
Joc estret. Joc en el qual les dimensions dels tubs responen a una talla estreta: violes de gamba, salicional, etc.
Joc fonamental. Joc de flautat principal més greu de l’instrument. Configura una classificació de l’orgue: un orgue de 32’, 16’, 8’ o 4’, etc.
Joc harmònic. Joc els tubs del qual, a més de donar el so fonamental, potencien un harmònic concret. Si és l’octava rep el nom de joc octaviant: flauta harmònica, flauta octaviant, octaví harmònic, etc. També pot fer ressaltar la quinta, com en el cas del quintant o quintadena.
Joc ondulant. Joc destinat a produir un efecte oscil·lant semblant al tremolo. Pot ser simple o doble. Si el joc és doble, una de les dues fileres de tubs és afinada lleugerament per sobre o per sota de l’altra i, en sonar, es produeixen uns batecs o oscil·lacions periòdiques que fan la impressió d’un tremolor suau (batement). Si el joc és simple, cal superposar-lo a un altre joc, generalment una gamba o viola, per tal d’obtenir l’efecte requerit. En són exemple la veu celeste o cèlica, l’unda maris, etc.
Joc partit. Joc que només abasta mig teclat, ja sia de mà dreta o de mà esquerra (tiples o baixos). També se’l coneix com a registre partit o mig registre. La divisió o partició s’efectua entre el do3 i el do♯3. És el model de partició pròpia de l’orgue castellà, que s’ha generalitzat arreu de la península Ibèrica, en detriment del model català, que partia entre el si2 i el do3.
Joc per extensió. Joc que, mitjançant un sistema elèctric, aprofita el màxim de tubs d’un altre de més greu i només afegeix com a propis, en els aguts, els que li manquen per a completar l’extensió que demana el teclat. És el principi de l’orgue unit que pràcticament amb només dos jocs reals abraça tot l’espectre sonor d’un teclat, que altrament en necessitaria vuit. El resultat sonor, tant tímbric com d’intensitat, és, però, molt pobre.
Joc per transmissió. Joc que malgrat ser propi d’un teclat es pot tocar -emprant sistemes mecànics o elèctrics- amb un altre.
Joc postat. Joc que no està sobre el salmer, sinó situat en un altre lloc més o menys distant (jocs de façana, flautat, octava, etc.).
Joc real. Joc que té exactament els tubs que li corresponen a cada nota, tant pel que fa a la talla com a la tessitura. Constitueixen la majoria de jocs d’un instrument ben construït i ben disposat.
Joc sencer. Joc que és complet en tota l’extensió del teclat i amb una harmonització pròpia i uniforme, a diferència del joc partit.
Joc simple. Joc amb una sola filera de tubs, a diferència del joc compost.
Joc vacant. Joc que té el seu lloc previst sobre el salmer però que no té tubs (generalment per qüestions pressupostàries).