En els instruments de corda pinçada, les cordes es fan sonar separant-les del seu punt de repòs i deixant-les anar sobtadament. Encara que aquesta operació pot efectuar-se directament amb els dits, sovint s’aconsegueix un so més potent i timbrat si es pinça la corda amb un objecte dur. De l’elasticitat i l’índex de fregament d’aquest accessori en dependrà la potència del so i la qualitat de l’atac. Els plectres poden tenir diverses formes (amples, estrets, en forma de didal, en forma de punxa) i es fan de molts materials (os, ivori, ploma, espina de peix, cuir endurit, baquelita, niló, plàstic). Tant en la música tradicional com en la culta, l’ús del plectre és conegut des de l’Antiguitat. L’any 1500 aC ja existien lires i llaüts egipcis tocats amb plectre, procedents probablement de cultures babilòniques anteriors, tècnica que es mantingué en totes les cultures mediterrànies i que fou fonamental per a la interpretació amb les lires i cítares gregues. Entre els instruments medievals hi ha plectres -generalment de ploma- per a llaüts àrabs i europeus, cítares i saltiris. Aquests darrers es tocaven amb plectres en forma de didal fins al segle XVIII. Al segle XV, H. Arnaut de Zwolle, a Itàlia, descriví en un plànol diferents sistemes de plectres fixats a saltadors independents (saltador) i impulsats des d’un teclat. Aquests mecanismes representen els inicis de la família del clavicèmbal, principal instrument polifònic de plectre. Actualment, el plectre és emprat en els clavicèmbals i molts instruments de corda pinçada amb mànec, tant en el camp popular com en el concertístic: guitarra acústica, llaüt de rondalla, llaüts ètnics, bandúrria, mandolina i guitarra elèctrica, entre d’altres.
m
Música
Plectre de plàstic
© Fototeca.cat/ Idear