Exemple 1. Exemple 2 / La pastoreta
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
En el context de la tonalitat clàssica es distingeix entre el paral·lelisme de consonàncies perfectes (5es i 8es) i el de consonàncies imperfectes (6es i 3es). Les 5es i les 8es paral·leles es prohibeixen entre parts reals (aquesta prohibició no afecta el doblatge d’una de les parts reals per més d’un instrument). La interdicció d’aquest tipus d’enllaç s’ha justificat, en el cas de la 8a, per la desaparició a efectes melòdics d’una de les parts, mentre que, en el cas de la 5a, s’ha adduït la buidor que produeix i el perill de crear una bitonalitat (ex. 2).
Exemples 3, 4 i 5
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
En la categoria de 5es i 8es paral·leles s’inclouen també les 5es o 8es per moviment directe, anomenades 5es o 8es ocultes o encobertes (ex. 3), però només estan permeses si no tenen lloc en les veus extremes. Algunes 5es paral·leles estan tipificades. És el cas de les anomenades ’5es de Mozart’ (ex. 4), produïdes per l’encadenament directe entre els acords de 6a aug alemanya i de dominant, o de les ’5es de trompa’ (ex. 5), típiques quintes directes d’aquestes parts instrumentals. D’altra banda, les 5es produïdes per una nota estranya i una nota de l’acord, o per dues notes estranyes, no són infreqüents (ex. 6a i 6b). En el cas de les consonàncies imperfectes, tant les 3es com les 6es paral·leles estan permeses i es produeixen per la utilització de successius acords de 6a (ex. 7).
Exemple 6b - W.A. Mozart: Sonata per a piano en do M, K. 279, II Andante. Exemple 7. Exemple 8 - C. Debussy: La Cathédrale engloutie
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
En un primer moment de la polifonia, les 5es i les 4es paral·leles s’usaren en l’organum primitiu. A partir del segle XII, les 5es i 8es paral·leles foren menys habituals. No és fins cap al 1300 que s’esmenta la primera prohibició expressa d’efectuar consonàncies perfectes paral·leles del mateix tipus, tot i que fins al segle XV hi foren presents. En aquest temps, i sobretot a Anglaterra, començà a ser freqüent l’ús de 6es i 3es paral·leles, que es convertí en predominant en algunes de les tècniques del segle XV com el fals bordó. En l’època tonal s’evitaren les 5es i les 8es paral·leles, tot i que no manquen del tot d’aquest repertori, com demostrà J. Brahms en un recull dedicat a aquest tipus de sonoritats. D’altra banda, l’ús d’acords paral·lels, freqüent en la música de C. Debussy, I. Stravinsky o M. Tippett, constituí una de les sonoritats característiques del segle XX (ex. 8).
Bibliografia
- Mast, P.: Brahms’s Study, Octaven u. Quinten u. A. With Schenker’s commentary translated, dins The Music Forum, vol. V, Columbia University Press, Nova York 1980