R. Wagner: Tristany i Isolda, preludi
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
És un dels acords sobre els quals s’ha polemitzat més a causa de la dificultat d’establir quines de les notes que el formen són reals i quines són estranyes des del punt de vista de l’harmonia funcional tradicional en el context harmònic on es troba. Algunes interpretacions formulades a partir de l’anàlisi d’aquest acord són: a) si, re♯, fa, la és un acord de 7a amb la 5a rebaixada (fa en lloc de fa♯) i en oposició de 6 aug, on el sol♯ és una llarga appoggiatura del la. La seva funció tonal és de dominant de l’acord posterior mi, sol♯, si, re (aquest últim dominant del to inicial, la m); b) si, re♯, fa, la és l’acord descrit anteriorment, però interpretant la seva funció tonal com a subdominant (II amb la 3a alterada en més) del to de la m; c) si, re♯, fa, sol♯, amb funció tonal de dominant de la m, on re♯ és una appoggiatura de la 7a (re♮) de l’acord posterior, i fa és una appoggiatura de la fonamental de l’acord posterior (mi).
També en altres contextos es pot interpretar de diferents maneres: per exemple, com un acord amb 6a afegida en primera inversió (re, fa, la més si, que invertit és fa, la, si, re amb les alteracions cromàtiques de la 3a rebaixada i la 6a elevada: fa, la♭, si, re♯). Per extensió, també s’anomena acord de Tristany qualsevol acord de quatre notes format per una 3a m amb 5a dis i 7a m (per exemple, enharmonitzant el fa per un mi♯). L’acord de Tristany tingué un important paper en el desenvolupament de l’harmonia del segle XX i representà un dels límits importants de l’aplicació de la teoria funcional en l’anàlisi harmònica.