i classificació dels instruments | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

classificació dels instruments

substantiu femeníf
Música
Esquema 1 / Resum esquemàtic de la classificació dels instruments segons V.-C.Mahillon (Catalogue descriptif et analytique du Musée Instrumental du Conservatoire de Bruxelles, 1880-1922
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
música mús
Ordenació dels diferents tipus d’instruments musicals en conjunts definits per característiques comunes, amb l’objectiu de descriure’ls i estudiar-ne les relacions físiques, la història, l’evolució i l’ús musical.

L’agrupació d’instruments en categories sdut a terme, ja des de l’antiguitat, per les necessitats de la pràctica musical o de la seva descripció i estudi. Aquestes necessitats han donat origen a diferents criteris de selecció, segons el context cultural en què s’hagin produït. En el seu sentit més actual, classificar els instruments significa establir categories seguint criteris organològics (organologia) basats en principis científics. Malgrat les seves limitacions, el sistema de classificació establert per C. Sachs i E. von Hornbostel (classificació Hornbostel-Sachs) és, encara avui, el més usual per a la recerca etnomusicològica i en la sistematització de col·leccions d’instruments.

Classificacions antigues

Tot i que són moltes les classificacions que, al llarg de la història, han anat sorgint en diferents èpoques i cultures, a Occident el primer pas cap a una classificació sistemàtica -basada en la forma de producció del so, herència de la visió acústica dels instruments establerta per Pitàgores (segle VI aC)- apareix en els tractats teòrics de l’Alta Edat Mitjana. Entre els de major influència cal esmentar De Institutione Musica, de Boeci (~480-524 dC). Filòsof i escriptor, la seva obra degué tenir una gran difusió ja que s’han conservat moltes còpies dels seus llibres i, gairebé fins al segle XV, els teòrics es limitaren a repetir els seus models. Boeci classificà els instruments, segons criteris acústics i d’execució, en tres categories: tensibilia (instruments de corda), inflatilia (instruments de vent) i percussionalia (instruments de percussió). A la cort de Nàpols, entre els anys 1474 i 1484, J. Tinctoris, en els tractats Terminorum musicae diffinitorium i Liber de natura et propietate tonorum, afegí a aquesta classificació un nou criteri, el de família instrumental (família dels llaüts, de les violes, flautes, xeremies, etc.), molt important en la classificació dels instruments a partir del Renaixement. Al segle XVI es publicaren diversos tractats directament relacionats amb els instruments i la música instrumental. Entre els alemanys cal destacar Musica getutscht (’Història de la música’, 1511), de S. Virdung, i Musica instrumentalis deudsch (1528), de M. Agricola. Dels publicats a Espanya el més important és De Musica Libri Septem (Salamanca, 1577), de Francisco Salinas, on, a més dels instruments esmentats, es descriuen els orgues, els címbals i els monochordis (instruments de corda amb teclat). L’aparició de De Organographia (Wolfenbüttel, 1618) -segon volum del Syntagma Musicum -, de Michael Praetorius, es considera habitualment l’inici de l’organologia moderna. Praetorius, que pretén classificar tots els instruments coneguts a la seva època, dona descripcions detallades del seu funcionament, afinació i ús. Dos anys més tard publicà Theatrum Instrumentorum, col·lecció de xilografies que il·lustren aquests instruments i les seves parts. Ja al segle XVIII, Pablo Nassarre, en el seu tractat Escuela música, según la práctica moderna (Saragossa, 1723-24), classifica els instruments segons com produeixen el so: por restricción de ayre (trompetas y cornetas), hiriendo el ayre en la lengua (órganos y flautas), hiriendo el ayre en la Caña (chirimias y bajones), por percusión de las cuerdas (teclados, e instrumentos de arquillo (violines, arpas, vihuelas y guitarras). També estableix famílies d’acord amb els materials de construcció: instruments flatulentos de madera, cornetas chirimias, baxones y flautas o de metal, trompetas y sacabuches. Finalment agrupa els de corda i vent amb teclat juntament amb les cítares: Organos, Clavicordios (con martinetes), claviórganos (martinetes), clavicímbalos (con martinetes, de forma piramidal), espinetas (clavicordios pequeños), manocordios (para estudiar en casa) y cítaras.

Classificacions tradicionals o funcionals

Basades en l’ús i la jerarquia dels instruments dins les agrupacions musicals tradicionals dels segles XVIII i XIX, les classificacions tradicionals o funcionals encara s’apliquen avui dia per als instruments de l’orquestra i d’algunes altres formacions instrumentals. En l’orquestra, els instruments s’agrupen seguint criteris basats en la producció del so, els materials de construcció o l’acció de l’instrumentista. Amb tot, és la seva funció dins el conjunt el que preval a l’hora d’agrupar-los. Els tres grups principals són: la corda, que inclou bàsicament instruments d’arquet (però també les arpes); el vent, dividit en vent-fusta -integrat per aeròfons de bisell (flautes), de llengüeta senzilla (clarinets) i de llengüeta doble (oboès i fagots)- i vent-metall -format per aeròfons de broquet (trompes, trompetes, trombons i tubes)-; i la percussió, integrada per membranòfons (timbales, caixa, etc.) i idiòfons (triangle, plats, etc.). A més, un quart grup inclouria els instruments complementaris, com ara els de teclat (pianos, orgues, etc.), els instruments elèctrics o electrònics (ones martenot, sintetitzadors), etc. Aquesta i altres ordenacions tradicionals basades en la pràctica musical tenen, de fet, poca consistència perquè moltes de les seves categories són, des d’un punt de vista científic, ambigües o contradictòries.

Classificacions cientificoacústiques

Esquema 2 / Resum esquemàtic de la classificació dels instruments segons Felip Pedrell (Organografía musical antigua española, 1901
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
Com a expressió pràctica dels estudis científics del segle XIX, aparegueren els primers assaigs de classificació racional. F.A. Gevaert, en el seu Traité général d’instrumentation (Gant, 1863), i alguns altres musicòlegs de l’època, com F.J. Fétis i V.Ch. Mahillon, feren els primers intents seriosos de classificació basada en criteris científics. Mahillon, en el Catalogue descriptif et analytique du Musée Instrumental du Conservatoire de Bruxelles (Gant, 1880-1922), introduí les categories de classe, branca, secció i subsecció, tot definint les quatre classes principals segons la naturalesa del cos vibrant (autòfons, membranòfons, aeròfons i cordòfons) i les branques segons la forma de tocar-los (percussió, sacseig, fregament, etc.) (vegeu esquema 1). Les seves quatre categories principals (classes) representen una innovació importantíssima en el terreny de l’organologia taxonòmica i, només amb algun petit canvi (autòfons per idiòfons), foren respectades per la majoria de tractadistes posteriors. F. Pedrell, en Organografía musical antigua española (Barcelona, 1901) i en la línia de Mahillon, presentà una classificació basada en "la distinta naturaleza de los cuerpos empleados como agentes sonoros". A l’igual de Mahillon, dividí els instruments en quatre categories principals que ell anomenà clases : instruments autòfons, instruments de membranes, instruments de vent i instruments de cordes. Cadascuna d’aquestes clases es divideix en ramas, aquestes en secciones, i aquestes, finalment, en subdivisiones (vegeu esquema 2). El 1914 E. von Hornbostel i C. Sachs publicaren, a Berlín, una nova classificació dels instruments, Systematik der Musikinstrumente (’Classificació sistemàtica dels instruments’), que pretenia donar solucions pràctiques a la classificació global de tots els instruments musicals, fos quin fos el seu origen històric o cultural. Caracteritzada per l’ús d’una terminologia sistemàtica i clara que ajuda a evitar confusions entre els professionals, aquesta classificació divideix els instruments en els mateixos quatre grups que Mahillon o Pedrell (canviant només autòfons per idiòfons): idiòfons, membranòfons, aeròfons i cordòfons. Inspirant-se en el sistema decimal de Dewey, empra identificadors numèrics per a les diferents classes, subclasses, ordres, etc. (classificació Hornbostel-Sachs).

Classificacions posteriors a la Hornbostel-Sachs

Entre els diversos sistemes de classificació apareguts al llarg del segle XX cal esmentar especialment el d’A. Schaeffner (Origine des Instruments de Musique, París, 1936), que, basant-se sobretot en la naturalesa del cos sonor, agrupa els instruments en dues grans categories: instruments de cos sòlid vibrant, dividits en no tensables, flexibles i tensables, i instruments d’aire vibrant. El 1937, a Londres, F.W. Galpin publicà A Textbook of European Musical Instruments, que incloïa per primer cop la categoria dels electròfons. L’alemany H.H. Dräger, deixeble de C. Sachs, elaborà i publicà (1948) una ampliació de la classificació Hornbostel-Sachs en la qual considerà com a criteri classificatiu indispensable la funció musical dels instruments. Altres classificacions modernes es deuen a Tobias Norlind (1932), N. Bessaraboff (1941) i M. Hood. Basada en la relació entre l’instrument i el gest de l’intèrpret en tocar, la classificació de Hood utilitzà diagrames de ’taxonomia simbòlica’, inspirats en els mètodes de notació del moviment en la dansa. El mateix autor afegí els instruments electròfons -descrits per primer cop per F.W. Galpin- a la classificació Hornbostel-Sachs.

Els anys setanta del segle XX, E. Stockmann creà un sistema de classificació basat en models cibernètics al qual incorporà variables antropològiques. H.P. Reinecke, en canvi, defensà en el seu sistema l’emancipació de l’instrument com a objecte, per bé que relacionat amb estereotips emocionals: por, vida, poder i saviesa. A la mateixa època, A. Malm dissenyà un programa informàtic d’abast mundial, MUSINST, que inclou l’holografia com a possibilitat de descripció tridimensional de l’objecte, i H. Heyde proposà la distinció entre els sistemes naturals i artificials de classificació, els primers basats en la creació i evolució dels instruments i els segons -entre els quals inclogué la classificació Hornbostel-Sachs- sense considerar els factors "genètics". Definí cada instrument amb un diagrama de flux energètic, de manera que la seva classificació partia de la primera font d’energia.

Bibliografia

  1. Boeci, A.M.S.: De Institutione Musica
  2. Cerone, P.: El Melopeo y Maestro, Libro XXI, cap. II, Nàpols 1613
  3. Dräger, H.H.: Prinzip einer Systematik del Musikinstrumente, Bärenreiter-verlag, Kassel 1948
  4. Galpin, F.W.: Descriptive Catalogue of European Musical Instruments, Nova York 1902
  5. Gevaert, F.A.:Traité général d’instrumentation, Gant 1863
  6. Heyde, H.: Grundlagen des natürlichen Systems der Musikinstrumente, Deutscher Verlag für Musik, VEB, Leipzig 1975
  7. Hood, M.: The Ethnomusicologist, McGrawHill Book Co., Nova York 1971
  8. Hornböstel, E. von i Sachs, C.: Systematik der Musikinstrumente, Berlín 1914
  9. Juan, M.A.: Clasificación de los Instrumentos Musicales según E. von Hornböstel y C. Sachs, "Nasarre", XIV-1
  10. Juan, M.A.: Classificació dels Instruments Musicals segons E. von Hornböstel i C. Sachs, "Butlletí de la Societat Catalana de Musicologia", III, Barcelona 1995
  11. Agricola, M.: Musica instrumentalis deusdch, 1532
  12. Mahillon, V.Ch.: Catalogue descriptif et analithique du Muséé Instrumental..., Gant 1880-1922
  13. Malm, W.P.A.: Computer Aid in Musical Instrument Research, Estocolm 1974
  14. Nassarre, P.: Escuela Música según la práctica moderna, Saragossa 1724
  15. Pedrell, F.: Organografía musical antigua española, José Gili, Barcelona 1901
  16. Praetorius, M.: Syntagma Musicum, Wolfenbütel 1618
  17. Reinecke, H.P.: Einige Bermerkungen zur metodologischem Basis instrumentales Foschung, Estocolm 1974
  18. Salinas, F.: De Musica, Salamanca 1577
  19. Sheffner, A.: Origine des Instruments de Musique, Payot, París 1936
  20. Stockmann, E.: The Difussion of Musical Instruments, Estocolm, 1971
  21. Tinctoris, J.: Definitorium musicae, Nàpols 1474-1484

Col·laboració: 
REL
Llegir més...