El pentagrama, com també el tetragrama -utilitzat des del segle XII en el repertori del cant pla-, deriva del costum de determinades notacions d’escriure els neumes a una alçada relativa els uns respecte dels altres (notació diastemàtica); això originà l’ús d’una línia que servia de punt de referència, apareguda per primera vegada al segle XI en manuscrits de neumes aquitans. A Guido d’Arezzo es deu la iniciativa, acollida amb èxit a tot Europa, de fer servir dues línies, una de color vermell per a indicar la nota fa i una altra de color groc per a indicar la nota do; també podien anar precedides d’una lletra (clau) que designés la seva acuïtat.
En la pauta actual, les línies i els espais es compten de baix a dalt i les notes es col·loquen, alternativament, sobre una línia i a l’espai que deixen entre si dues línies. Quan s’acaba la pauta, a la seva part o superior o inferior es poden usar unes ratlles petites anomenades línies addicionals. El conjunt de diverses pautes que s’interpreten alhora rep el nom de sistema. Perquè les notes dins la pauta adquireixen una altura i un nom determinats és necessari l’ús de la clau, la qual s’ha d’escriure al principi de cada línia o sistema. L’anomenada pauta general comprèn onze línies i consisteix en la reunió de dos pentagrames, el de sota per a la clau de fa i el de sobre per a la de sol, units per una línia addicional sobre la qual s’escriu el do central, que és comú a ambdues claus. S’utilitza amb finalitats didàctiques.