Aquesta rellevància sol ser producte de diverses variables que actuen a la vegada, sumant o contrarestant les seves forces. Els principals tipus d’accent produïts per aquests factors són els accents dinàmic, rítmic, agògic, tònic, harmònic i mètric. L’accent dinàmic es produeix quan la nota o l’acord tenen més intensitat sonora que els del seu context immediat. Els accents dinàmics poden ser demanats pel compositor amb diversos signes gràfics o amb expressions completes o abreujades -el signe > o les indicacions sforzando, abreujat sfz, o similars-. L’accent rítmic es dona quan el valor de la nota o acord és més gran que els del seu context immediat. L’accent agògic és producte de l’elasticitat de la mètrica, que provoca unes retencions i acceleracions en el moment immediatament anterior o posterior a notes especialment importants en l’estructura melòdica. Els accents poden ser indicats a la partitura o es poden donar per sobreentesos. L’accent tònic es produeix quan la nota té una altura superior o inferior a les del seu context immediat. Es pot donar un efecte similar per canvis radicals en la direcció de la melodia, que destaquen les notes immediatament posteriors. L’accent harmònic és el que es produeix pel canvi d’harmonia, encara que altres factors com l’estat de l’acord, la seva funció tonal i la seva morfologia també hi poden incidir. El canvi sobtat o la discontinuïtat sembla que són els generadors de l’accent. Per tant, qualsevol discontinuïtat donada en d’altres paràmetres com la textura, el timbre o la instrumentació també poden generar accents.
Quan aquests accents es combinen, destacant de manera regular uns punts temporals dels altres i creant estructures mètriques més o menys complexes, apareix l’accent mètric, que tot i que comença essent una conseqüència dels altres tipus d’accent acaba convertint-se en un nou tipus d’accent (metre) a causa de la seva inèrcia. El compàs és el model a partir del qual s’expressa aquesta estructura mètrica regular i reflecteix els diversos nivells jeràrquics d’accents mètrics. Així, les notes que coincideixen amb l’inici de cada temps del compàs tenen un accent mètric més important que les notes que no ho fan, i les que coincideixen amb el primer temps del compàs tenen un accent mètric més important que la resta. En els compassos quaternaris, el tercer temps té un accent mètric més important que el segon i el quart (semicompàs). Entre els primers temps de cada compàs també hi pot haver accents més importants que d’altres. Per exemple, en la majoria de minuets i valsos el primer temps dels compassos senars sol disposar d’un accent més important que el dels compassos parells. En aquests casos es diu que el compàs real -compàs binari compost- no coincideix amb el compàs escrit -compàs simple ternari-.
Quan una part o tots els altres tipus d’accent afecten notes amb accents mètrics febles es pot posar en perill el compàs establert. Aquesta contradicció pot ser utilitzada com a recurs puntual per a crear tensió i després resoldre-la tornant a fer coincidir els altres tipus d’accent amb el compàs establert, com per exemple en l'hemiòlia, o bé la seva persistència pot acabar establint un nou compàs. La contradicció entre accent mètric i accent rítmic produeix la síncope, per bé que aquest concepte sovint s’aplica d’una manera general a totes les contradiccions entre accent mètric i els altres accents.