El crític és aquell que sap posar-se en la posició del jutge i decidir quina és la bona música, la bona interpretació. Un dels principals objectius de la teoria de la crítica és intentar determinar qui és, en el fons, el jutge de la música, què és el que jutja i quin és el fonament del judici del crític. Una de les respostes més freqüents és la següent: "el jutge suprem i únic de la Música és l’oïda" (B.J. Feijoo). Però cal veure en què consisteix aquesta oïda: és històrica?, social?, individual?, natural? L’oïda com a jutge s’ha oposat tradicionalment a la vista, que veu les relacions dels elements musicals en el diapasó del monocordi o en la partitura. Des d’un punt de vista històric, resulta molt difícil situar el naixement de la crítica més enllà del Renaixement italià. Tot i que es tracta essencialment d’un judici, la forma, el destinatari, el nom i l’espai de la crítica han variat al llarg de la història, per la qual cosa n’ha variat també el sentit. La constitució de la crítica musical tal com es coneix avui no és imaginable sense l’adveniment del que s’anomena ’públic', ’autor', ’obra d’art', ’auditori’ (teatres d’òpera, sales de concert, etc.), i tot això no es configurà seriosament fins al segle XVII. A partir d’aquest moment, la crítica musical formà part d’un nou engranatge: la institució música. Així doncs, l’adveniment massiu de la crítica musical respongué a una nova manera de circulació de la música en la comunitat (concerts), a una nova manera d’assignar el producte (l’obra musical) al productor (l’autor musical), a l’emergència d’una nova classe de públic (l’auditor, el melòman). Tot això feu que sorgís la necessitat de disposar d’un espai per a l’expressió d’un discurs escrit sobre la música, i aquesta necessitat d’expressió trobà el seu lloc en els diaris i les revistes musicals que nasqueren arreu d’Europa a partir del final del segle XVII. És així com es formà la relació entre crítica musical i periodisme, relació que no ha deixat de créixer. Tant és així, que actualment el significat més usual de crítica musical és precisament el que remet a les columnes de diaris i revistes dedicades al comentari de l’actualitat musical. Les funcions de la crítica poden variar, però sempre es corresponen amb el funcionament d’aquesta institució.
Amb l’arribada del pensament il·lustrat, la crítica assumí com a tasca pròpia la formació de la capacitat de judici de la massa d’auditors que la nova dinàmica de la música havia generat. "Que tothom aprengui a escoltar i jutjar per ell mateix", o dit altrament: que tot auditor esdevingui crític. Aquest era el projecte il·lustrat del crític pedagog.
El concepte de crítica encara havia de veure, però, un esdeveniment essencial en la seva evolució. El pensament del Romanticisme de Iena (germans Schlegel, Novalis, F.E.D. Schleiermacher) tragué el concepte de crítica de la situació ambigua en què es trobava, tal com afirma W. Benjamin en una frase emblemàtica: "Només amb el Romanticisme s’afirmà definitivament l’expressió ’crític d’art’ (Kunstkritiker) enfront de l’antic terme ’jutge d’art’ (Kunstrichter)." Si el model únic del crític clàssic era el jutge, el crític romàntic havia de fer una mica de tot: observar com el físic, mesurar com el matemàtic, dissecar com l’anatomista, dividir com el químic, etc. El crític romàntic havia de ser, doncs, un còctel de figures, i la tasca de la crítica havia de ser reflexionar sobre les obres, més que no pas jutjar-les. La reflexió és aquí el procés de determinació, de definició del contingut d’una obra. Per a considerar la crítica com a part del procés de definició de l’obra s’ha d’entendre que aquesta està essencialment inacabada. La crítica, en tant que reflexió, acaba l’obra, però es tracta d’un procés d’acabament que és infinit: la crítica no acaba mai d’acabar l’obra. Aquest tret pot ajudar a comprendre el sentit de la gran quantitat de crítiques diferents que es poden observar en consultar certes bibliografies. Els antecedents d’aquesta crítica no són els judicis, sinó més aviat l’exegesi bíblica. Aquesta idea exigeix que la reflexió de l’obra prengui un caràcter absolut, és a dir, que no hi hagi diferència entre la instància reflexionant i la reflexionada, que la reflexió, per dir-ho així, ho sigui de l’obra mateixa. El nou concepte romàntic de crítica correspon tant al que, a la mateixa època, patí la mateixa idea d’art, com al naixement de l’estètica. Si bé aquesta nova visió de la crítica nasqué en el marc de la teoria literària, el seu retruc en el camp de la música és innegable. Aquest es manifesta alhora en la musicologia, a través de les múltiples formes de l’anàlisi musical, i en la mateixa interpretació. Així és com cal entendre el progressiu desplegament d’una interpretació musical "filològica" (Th. Dart, N. Harnoncourt) o l’emergència de la figura de l’intèrpret autor (G. Gould, F. Gulda). I és que la idea romàntica de crítica també exigia que aquesta fos artística en ella mateixa, fet que implica una difuminació de la diferència entre crítica i obra, entre exercici i peça. Aquest darrer cas es fa palès en la presentació com a obra nova de certs exercicis (reduccions, [re]orquestracions) realitzats sobre peces anteriors. L’orquestració d’Anton Webern del Ricercarede L’ofrena musical de J.S. Bach n’és un bon exemple. La instrumentació de la peça permet percebre amb més claredat l’articulació del subjecte de la fuga i el contrapunt, tot i que, al mateix temps, això impliqui un cert desmembrament de l’obra original. L’orquestració de Webern és una anàlisi de la peça de Bach, i per tant, una crítica. Per tot això es pot diferenciar una crítica ’verbal’ d’una crítica ’musical’ de la música. Establerta la distinció de crítica judici i crítica anàlisi, no s’ha de perdre mai de vista que aquests dos models poden perfectament coexistir en un mateix text i de formes diverses.
Bibliografia
- Barthes, R.: Lo obvio y lo obtuso: imágenes, gestos, voces, Paidos Ibérica, Barcelona 1992
- Benjamin, W.: El concepto de crítica de arte en el romanticismo alemán, Península, Barcelona 1995
- Burney, C.: Essay on musical criticism, dins A General History of Music (1789), Dover Publications 1957
- Gómez Amat, C.: Historia de la música española, vol. 5: Siglo XIX, Alianza Música, Madrid 1984
- Martín Moreno, A.: Historia de la música española, vol. 4: Siglo XVIII, Alianza Música, Madrid 1984
Complement bibliogràfic
- Virella i Cassañes, Francesc: Estudios de crítica musical: colección de artículos escogidos, "La Publicidad", de Ronsart y Cª, Barcelona 1893
- Noguera i Balaguer, Antoni: Ensayos de crítica musical, Est. tip. de J.Tous, Palma 1908
- La Trilogia Los Pirineos y la crítica, Juan Oliva y Milá, Villanueva y Geltru 1901