El terme es començà a usar al final de la dècada del 1950 i el començament dels anys seixanta per a designar els protagonistes del moviment de la Nova Cançó, tot i que aquesta figura era ja present, amb més o menys incidència, a totes les cultures occidentals. Els cantautors catalans tingueren una gran importància els últims anys del franquisme, període en què les cançons anaven lligades a la lluita contra el règim dictatorial, però perderen protagonisme amb l’establiment de la monarquia parlamentària i només es mantingueren els més coneguts, que en aquella època ja havien assolit una gran qualitat musical i lírica, com Lluís Llach, Raimon, Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet. Amb el temps, el concepte s’amplià i a més de la cançó popular s’introduïren elements del rock i el pop; n’és un exemple la música de nous cantautors com Joan Amèric, Albert Pla i Gerard Jacquet.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Bonet, Magda; Turtós, Jordi: Cantautores en España, Celeste Ediciones, Madrid 1998
- Brunat, Lluís; [et al.]: La Nova Cançó a Lleida: el compromís d’uns cantautors als anys seixanta, Pagès editors, Lleida 1996