Les primeres restes d’una pràctica musical danesa són els lur, uns grans corns de bronze amb forma de essa, difosos entre els pobles nòrdics a partir del segle XII aC. Però no és fins a l’aparició dels primers documents, als segles XI-XII dC, que és possible reconstruir la història de la música danesa.
Música culta
Música sacra
Tot i que s’han trobat alguns cants dedicats a la Mare de Déu provinents de l’Edat Mitjana, no es disposa de documentació important fins al segle XVI. La Reforma introduí el coral luterà, que durant un llarg període convisqué al costat dels cants catòlics. D’aquesta època es conserven el Salmebog ('Llibre dels Salms') de Hans Thomissøn (1569), que conté sencera la part musical, i el Graduale de Niels Jespersen (1573). El desenvolupament de les tècniques musicals i el canvi dels gustos es reflectiren en les obres dels segles següents: el Koralbog ('Llibre de corals') de F.C. Breitendich, del 1764 (el primer amb acompanyament d’orgue), el de Niels Schiørring del 1781 (amb melodies de quatre veus), fins a les influències romàntiques d’Andreas Peter Berggreen (1853) i V. Bielefeldt (1900). Al segle XX, les obres sacres de Th. Laub, J.P. Larsen i M. Wöldike conserven elements de la música del segle anterior.
Del segle XVII al segle XVIII
Al començament del segle XVII la cort reial danesa fou considerada entre les primeres d’Europa en la promoció de l’activitat musical. Cristià IV (1577-1648) disposà d’una orquestra de trenta músics, un grup de setze trompetistes i un cor de trenta-un cantors professionals. A la seva cort també foren actius importants músics estrangers: Adrian Petit Coclicus, John Dowland, Heinrich Schütz i Gabriel Voigtländer. El 1646 es publicà el primer assaig de teoria musical important, l'Heptachordum Danicum seu Nova Solsisatio, escrit per Hans Mikkelsen Ravn. Encara que l’execució de música d’escena començà amb Cristià IV, calgué esperar fins el 1663 per a disposar de la primera obra danesa d’una certa importància: Il Cadmio, de Caspar Föster el Jove. A la segona meitat del segle XVII, la música instrumental tingué poca producció local, a causa de la presència de molts compositors francesos. Dietrich Buxtehude és considerat el més important compositor danès d’aquella època, encara que visqué a Alemanya des del 1668 fins a la seva mort.
La primera representació operística a Dinamarca tingué lloc el 1689, però només és possible parlar d’un teatre líric danès sota el regnat de Frederic IV (1699-1730). Les obres de Molière i Ludvig Holberg, fundador del teatre dramàtic nacional, foren representades al Teatre d’Art Dramàtic Danès, que el 1772 canvià el seu nom pel de Teatre Reial. Durant el regnat de Cristià VI (1730-46) es prohibiren totes les representacions teatrals, però en canvi sorgiren moltes societats musicals. Els teatres es tornaren a obrir amb Frederic V (1746-66), i començà un notable interès pel melodrama italià. La companyia italiana de Pietro Mingotti feu la seva primera representació a Copenhaguen el 1747. Fou gràcies al compositor italià Giuseppe Sarti que es posaren les bases per al modern teatre danès. Durant els seus vint-i-dos anys d’activitat a Dinamarca fou primer director de l’Òpera Italiana i després de la música de cort. A més de les seves obres, musicà el primer singspiel sobre un text danès, Solimano, escrit el 1770. Obres amb un clar estil nacional foren realitzades per J.E. Hartmann, que musicà textos de J. Ewald, amb Balders Død ('La Mort de Balder', 1779), i per F.L.A. Kunzen, que compongué molts singspiele i òperes. Però el compositor més important fou J.A.P. Schulz (1747-1800), director del Teatre Reial del 1787 al 1795 i creador de nombrosos singspiele de fort caràcter nacional, com Hostgildet ('La festa de la collita', 1790) i Peters Bryllup ('Les noces d’en Pere', 1793). Claus Schall (1757-1835) es dedicà a l’òpera i sobretot al ballet. Compongué la música per a les coreografies de Vincenzo Tomaselli, el fundador del ballet danès. August Bournonville, successor de Tomaselli, estudià a París i perfeccionà el ballet danès, introduint-hi els elements que encara avui el caracteritzen.
Els segles XIX i XX
Els dos músics més importants del segle XIX a Dinamarca foren Johann Peter E. Hartmann (1805-1900) i Niels W. Gade (1817-1890), exponents del Romanticisme. Hartmann compongué lieder molt populars a Dinamarca i l’òpera Liden Kirsten ('La petita Cristina', 1846), amb notables influències del folklore escandinau. També Gade, considerat un dels més importants exponents de les escoles nacionals nòrdiques, tingué les mateixes influències que Hartmann. El 1843 deixà Dinamarca per anar a Leipzig amb F. Mendelssohn. Al retorn de la seva estada a Alemanya, el 1848 fou nomenat director de la Societat Musical, centre de l’activitat concertística danesa, i més tard, director del conservatori. Entre la seva producció artística es compten vuit simfonies, tres ballets, set ouvertures, música de cambra i obres corals i per a orgue.
Carl Nielsen (1865-1931) fou el compositor danès clau del segle XX. Afegí elements nòrdics a les formes romàntiques per tal d’arribar a una música amb forts tons impressionistes i molt a prop de la atonalitat. A més de les dues òperes Saul og David, del 1902, i Maskarade, del 1906, també són molt conegudes les seves sis simfonies, compostes entre els anys 1892 i 1925. Aquest segle també es caracteritzà per la presència de compositors orientats vers una renovació de les formes i dels continguts: Ebbe Hamerik, que produí una polifonia fortament atonal; Vagn Holmboe, autor de simfonies inspirades en B. Bartók i I. Stravinsky; Niels Viggo Bentzon, que seguí les directrius de Schönberg i Jan Mægaard, el teòric danès de la dodecafonia. Les noves tendències que s’identifiquen amb l’Escola de Darmstadt (1950) trobaren en Per Nørgard i Ib Nørholm els primers seguidors. Henning Christiansen formà part del moviment Fluxus durant la dècada del 1960, i la música electrònica danesa té com a representants Else Marie Pade, Jørgen Plætner i Gunnar Møller Pedersen. Els anys setanta es caracteritzaren per la producció d’obres molt diferents: des de la utilització de tècniques de collage, en el cas de Pelle Gudmundsen-Holmgreen, fins a un retorn d’elements impressionistes i romàntics: Borup Jørgensen i Erik Nørby.
La vida musical
Si durant molt de temps la vida musical danesa estigué estretament relacionada amb la cort reial i l’Església, a partir de la meitat del segle XVIII prengueren més importància els cercles particulars, que acabaren esdevenint les seus més importants de la cultura musical danesa. A partir del segle XX els concerts públics han tingut gestió privada, de la mateixa manera que en altres països europeus. La Det Unge Tonekunstnerselskab ('Societat dels Joves Músics'), secció danesa de la Societat Internacional de Música Contemporània, s’ha dedicat, des del 1920, a la promoció i organització de concerts de música moderna i d’avantguarda. Pel que fa a la divulgació musical, la Ràdio Danesa tingué també un paper destacat amb la difusió dels concerts de l’Orquestra Simfònica i el seu cor, coneguts internacionalment.
Música popular
Des dels segles XVI i XVII els nobles danesos es dedicaren a recopilar antologies de textos de cançons populars, que avui es consideren fonts històriques de gran importància. El Romanticisme produí ulteriors reculls folklòrics i els primers estudis d’aquests materials. Encara que a Dinamarca siguin presents diversos tipus de cants, el gènere més frequënt i més estudiat és el de la balada popular, una forma de cant narratiu de temes relacionats amb tots els aspectes de la vida humana i amb un ús freqüent del llenguatge èpic. Els primers estudis sobre la balada foren realitzats al segle XIX per Abrahamson, Nyerup i Rahbek. Entre el 1853 i el 1923 es publicà la col·lecció Dansmarks gamle folkeviser, a cura de H. Thuren, H. Grüner-Nielsen, E. Abrahamsen, N. Schiørring, T. Knudsen i S. Nielsen, el volum onzè del qual presenta un gran nombre de melodies de variants de balades daneses. La major part dels documents folklòrics es conserva a les seus de Copenhaguen i de Holstebro de l’Arxiu del Folklore Danès, fundat el 1904. A la dècada dels cinquanta, l’Arxiu del Folklore Danès començà un nou programa de recerca i recollida que portà a enregistrar milers de cançons i melodies folklòriques. Això provocà un gran interès en diversos sectors de la societat danesa i una nova etapa del folklore, que avui conviu igualitàriament amb altres pràctiques musicals.
El 1901 nasqué la Societat Danesa per la Dansa Folklòrica, que es dedica a la conservació i promoció de les diverses danses tradicionals. Entre les danses que avui es practiquen hi ha el tospring ('dos salts'), un ball circular de la regió de Jutlàndia. Les danses que foren populars al segle XIX, la polca i la masurca, avui són representades per societats folklòriques de dansa amb el vestit tradicional nacional.