J. Dunstable: O Rosa bella, final
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
En aquesta època, el contratenor es considerà un complement de l’estructura intervàl·lica bàsica representada per la parella de veus ja existents: el tenor (‘el que sustenta’) i el superius o discantus (la part més aguda). La part del contratenor es podia afegir, fins i tot, posteriorment. D’altra banda, el contratenor no implica, inicialment, una posició fixa o una tessitura determinada, tot i que, de manera convencional, es pot dir que ocupa una posició intermèdia entre el superius i el tenor. Amb aquest últim comparteix el mateix àmbit i, per tant, són freqüents els creuaments entre les dues veus (ex. 1). L’aparició d’aquesta veu, que acostuma a tenir una activitat melòdica lleugerament superior a la del tenor, originà la cadència borgonyona (cadència). Cap al 1450, el contratenor es dividí en contratenor altus, situat ja de manera sistemàtica entre el tenor i el superius -origen del contralt-, i el contratenor bassus, situat per sota del tenor -origen del baix-.