Dita també monofonia, és, juntament amb l’homofonia i la polifonia, una de les textures bàsiques de la música, tant si és occidental com no occidental. Tanmateix, la textura monòdica no exclou la presència d’un acompanyament (generalment improvisat) o el doblatge de la melodia per a diferents veus o instruments. La música monòdica pot presentar un important grau de complexitat melòdica, sobretot pel que fa a riquesa intervàllica. Gran part del repertori folklòric presenta en general una textura monòdica.
L’exemple més antic de monodia en la tradició musical d’Occident és el cant gregorià. Altres repertoris musicals de l’Edat Mitjana també foren concebuts monòdicament, com per exemple la música trobadoresca i, en general, tota la lírica medieval. A partir dels experiments de la Camerata Fiorentina al final del segle XVI i principi del XVII, s’utilitza l’expressió ’monodia acompanyada’ per a referir-se a una composició vocal per a una sola veu amb acompanyament instrumental a càrrec del baix continu (llaüt, tiorba o clavicèmbal). Giulio Caccini fou un dels primers compositors que empraren aquest procediment, molt freqüent en les àries i els recitatius (stile rappresentativo) de les primeres òperes. La utilització del terme, no obstant això, és una convenció molt moderna i no apareix en cap dels autors de l’època.