Tot i que en la cultura occidental és un terme sense gaires dificultats d’interpretació, és obvi que el seu significat depèn del que es doni a la paraula música. Aquesta flexibilitat semàntica possibilita que, en certs contextos, pugui incloure’s en aquesta categoria qualsevol objecte sonor. En un sentit més restrictiu, s’entén per instrument musical l’objecte capaç de produir sons mitjançant un generador sonor, proveït d’un amplificador per a projectar els sons en freqüències audibles per l’individu receptor i dotat de sistemes o mecanismes que possibilitin la modulació dels sons, qualitat inseparable del concepte occidental de música. Els instruments musicals en el sentit més ampli han existit, des del paleolític, a totes les cultures sense excepcions. En llengua catalana, l’ús d’aquest terme es remunta a l’època medieval. Des de l’any 1352, en els documents reials de l’arxiu de la Corona d’Aragó s’esmenten joglars i ministrers que toquen estruments.
Els instruments es poden diferenciar per la seva sonoritat o timbre, que depèn principalment del tipus de generador de so: cordes, membranes, llengüetes, superfícies metàl·liques, tubs, etc. També es reconeixen per la seva forma externa i pel tipus de mecanisme de modulació dels sons que empren (mànecs amb trasts o sense, teclats, colisses, forats en un tub, etc.). La diversitat dels instruments en les diferents èpoques i cultures ha motivat que l’aproximació a una visió global de tots ells només sigui possible des d’un sistema de classificació (classificació delsinstruments). La base d’aquests sistemes ha estat l’observació dels trets comuns entre els instruments dels diferents col·lectius, derivats de la forma de producció dels sons.
Els instruments prehistòrics
L’estudi dels instruments prehistòrics es basa només en les fonts arqueològiques, lligades a sistemes de datació científiques sovint problemàtiques. Les tendències evolucionistes introduïdes per C. Sachs han portat a establir una cronologia dels primers estadis de l’evolució prehistòrica a partir de l’estudi de les civilitzacions primitives actuals, la qual permet fixar una distribució de l’instrumentari primitiu. En un primer període, corresponent al final del paleolític (600000-10000 anys aC), hi ha sonalles, brunzidors, caramelles, rascadors, xiulets sense forats i forats ressonadors cavats a terra. Al segon període, equivalent al neolític (des de 10000 anys aC), s’hi afegeixen els tambors fets amb troncs buidats, les flautes amb forats, les arpes i cítares de sol, els corns de banya i de cargols i, amb els primers cordòfons, l’arc musical. Al tercer període, corresponent al neolític recent, s’afegeixen als anteriors la flauta nasal i la travessera, el tambor de fricció, sonalles de cistelleria, xilòfons i guimbardes.
Mesopotàmia i Egipte
En les primeres civilitzacions històriques, gràcies a la divisió del treball i l’emergència de les cultures urbanes, aparegueren els primers instrumentistes especialitzats. En les cultures mesopotàmiques (5000-500 aC) hi ha abundant iconografia de l’ús dels instruments en les activitats religioses i de la cort, dels quals s’han conservat restes arqueològiques. Entre els instruments idiòfons hi ha teuletes i castanyoles, sistres metàl·lics, campanes de diferents mides, címbals horitzontals i verticals, maraques de ceràmica zoomòrfica i cròtals. Entre els membranòfons es feien servir tota mena de tambors, tamborins i panderos. Els cordòfons es troben formant grans conjunts, amb lires asimètriques de vuit a onze cordes, arpes d’arc, arpes angulars i llaüts de cos petit i mànec llarg amb trasts i dues cordes. Els instruments de vent estan representats per les flautes -característiques de la música ritual, algunes de canya i altres de globulars de ceràmica-, els instruments de llengüetes -antecessors de l’aulos, amb dos tubs de canya o metàl·lics paral·lels, com el conservat a Ur (2800 aC)-, els corns marins i de banya, sovint amb decoracions de metalls preciosos, i les trompetes rectes que apareixen a l’època asíria (~1830-605 aC).
La cultura egípcia ha llegat una gran riquesa documental en fonts arqueològiques i filològiques. Excavaciones recents han desvelat contactes prehistòrics entre Sumer i Egipte, fet que explica que durant l’època de la primera dinastia, cap al 2900 aC, tots els instruments fossin iguals. A partir del segle XV aC, amb l’Imperi Nou, la música delicada de les flautes i arpes fou substituïda per una d’instruments més rítmics i estridents. Els intèrprets especialitzats solien ser dones. Entre l’instrumentari hi havia idiòfons (bastons, teuletes de fusta i vori, sistres metàl·lics), membranòfons (tambors cilíndrics i panderos circulars) i alguns cordòfons, el més típic dels quals era l’arpa en arc. L’arpa vertical, amb una alçada de més d’un metre i una rica decoració, arribà a tenir fins a vint-i-tres cordes a l’època de Ramsès III (1289-1224 aC). En aquest període aparegué també la lira, de caixa quadrada i braços asimètrics, i s’incorporà el llaüt, procedent de Sumèria, que tenia de dues a quatre cordes, cos de fusta -petit i oval- i taula harmònica de pell travessada pel mànec. Entre els aeròfons cal destacar la gran difusió que tingué la flauta obliqua (2700 aC).
Grècia i Roma
En contrast amb l’arquitectura i l’escultura, la música grega fou importada d’altres cultures de l’Àsia Menor i d’Egipte. El mateix Olimp, el patriarca de la música grega, era fill d’un frigi. Els instruments tenien noms estrangers, i evolucionaren lentament, ja que se’n regulaven estrictament els canvis. El seu paper era més d’acompanyant que de solista. Plató criticà l’ús popular de la lira i de l’aulos per a lluir un cert virtuosisme amb imitacions de sons i crits d’animals. Homer anomena phórmigx la lira petita i rodona de procedència síria, amb el ressonador fet amb una closca de tortuga. A partir del segle VIII aC, la lira primitiva evolucionà cap a la kithára, instrument més gran, tot ell de fusta i amb cordes enrotllades sobre el marc tensor. La lira, instrument més senzill, restà relegada als principiants. L’arpa, de forma angular i vertical, és considerada estrangera, d’origen lidi, i no fou d’ús habitual fins el 450 aC. La cítara de taula, esmentada per Aristòtil, era un instrument allargat d’unes set a deu cordes.
Roma, fidel hereva de Grècia en matèria musical, introduí millores tècniques en alguns instruments preexistents, però, de fet, fins a les invasions islàmiques no hi hagué noves aportacions significatives a les zones romanitzades. Els instruments de percussió més usuals tant en època grega com romana eren els cròtals -de diferents formes i materials, tocats per dones en les danses dionisíaques-, l’escambell -una mena de sandàlia de fusta-, els címbals -procedents de l’Àsia- i el gong. Entre els membranòfons cal destacar els tambors, principalment el týmpanon grec, pandero gran amb dues pells. Entre els cordòfons, la lira i la cítara eren els més rellevants. El llaüt, d’origen assiri i egipci, rar a Grècia i Roma, es tocava més aviat en llocs perifèrics de l’Imperi, com a la Península Ibèrica. Els instruments de vent romans continuaren la tradició grega: l’aulos -tibia, en llatí-, la flauta de Pan, etc. La primera notícia sobre la cornamusa data del segle I dC. Malgrat el seu origen alexandrí, l’orgue o hidraulos (segle III aC) no es perfeccionà fins que no se’n feu general l’ús als circs romans de l’era cristiana. La tradició grega i romana atribuïa l’invent de les trompetes als etruscos, principals fonedors de bronze de la conca mediterrània. Entre els instruments d’aquest tipus, a Grècia hi havia el sálpigx, i a Roma, la tuba o trompeta recta, el lituus -trompeta corba- i el cornu, trompeta cònica en forma de G.
L’Edat Mitjana
Els instruments de l’Alta Edat Mitjana es coneixen a partir de la documentació trobada en els tractats teòrics de Boeci, cites de manuscrits llatins, i documents iconogràfics; les miniatures de les bíblies i saltiris hispànics són especialment il·lustratives. La major part dels instruments d’època romana perduraren durant aquests primers segles de l’Edat Mitjana, especialment flautes, aulos, trompetes rectes, olifants i corns de senyals, cítares, saltiris triangulars, sistres, campanes, címbals, plats i cròtals, tambors, cornamuses, violes i llaüts, lires, arpes i orgues. A partir del segle VIII aparegueren els primers instruments d’arc (rabec i viola d’arc).
L’any 613 dC Mahoma començà a predicar la doctrina de l’islam, i tot seguit començà per als musulmans un període d’expansió que acabà el 750. Aquest impuls demogràfic i cultural condicionà la transmissió dels costums i les arts, entre les quals es trobava la música. Les aportacions principals que donaren origen a la música clàssica àrab, que florí al llarg dels segles VIII i IX, procedien de Pèrsia i Bizanci. Els esclaus músics contribuïren a la creació de la nova música àrab amb l’aportació d’instruments dels seus països d’origen. La major part d’aquests instruments foren introduïts al continent europeu principalment a través de la Península Ibèrica i Bizanci, on s’adaptaren, es transformaren o competiren amb d’altres de semblants propis de les músiques cristiana, hebrea o d’altres cultures preexistents. Malgrat les transformacions que patiren, els instruments d’arc tendiren a mantenir la seva identitat arabesca.
Els intercanvis musicals entre els regnes cristians i islàmics donaren lloc al perfeccionament dels instruments musicals, que encetaren una línia nova d’evolució de la música medieval, la qual és ben palesa en la varietat i perfecció dels instruments de les miniatures de les Cantigas d’Alfons X el Savi (1221-1284). Les danses amb instruments sols i el desenvolupament de la polifonia estimularen la independència de la música instrumental. Es perfeccionaren els instruments polifònics com ara orgues, escaquers (antecessors dels clavicordis), violes de roda, cornamuses, flautes i caramelles dobles, i aparegueren les tabulatures o notacions instrumentals.
Els inventaris catalans del segle XIV ofereixen un ampli ventall d’instruments, superior en alguns casos als dels documents equivalents d’altres països: arpa, arpa doble, bombarda, bombarda en discant, cornamusa, exaquer, flahuta, guitarra, lahut, lahut guitarrench, museta, naffil, orguens, orgue de coll, orgue de peu, orgue portàtil, psalterii, rabeu, rota, tabal, trompa, trompeta, viola i xalamia.
Renaixement
Des de l’Edat Mitjana, les funcions principals encomanades als instruments eren l’acompanyament i doblatge de les parts vocals i la interpretació de la música de dansa. A partir del 1450 aparegué la consciència d’un nou estil: J. Tinctoris, al Natura et proprietate tonorum (1476), considerà la música de l’època com una Nova Ars, a la recerca d’objectius estètics com ara la suavitat i la varietat. Aquest nou estil determinà l’estructura definitiva de la polifonia renaixentista i la creació d’un nou llenguatge instrumental, més independent i expressiu. Es millorà la construcció dels instruments, dirigida a incrementar la capacitat de modulació del so i l’extensió dels registres i a la creació de famílies instrumentals que permetessin la interpretació de totes les tessitures possibles. Pel que fa a l’orgue, s’ampliaren els models antics afegint-hi registres nous. Als orgues petits, positius i processionals, de gran difusió, s’hi afegiren jocs de llengüeteria. Els instruments de corda amb teclat també evolucionaren a partir dels seus antecessors medievals, i es perfeccionaren els mecanismes de corda pinçada que donaren lloc als clavicèmbals o monocords. Entre els de corda pinçada es desenvoluparen especialment l’arpa i la família dels llaüts (tiorbes, bandures, cistres, violes de mà). Els canvis més importants, però, es produïren en els instruments d’arc, les possibilitats sonores dels quals foren potenciades. Encapçalada per les violes d’arc, la viola de gamba, la viola bastarda i la lyra da braccio, aquesta evolució culminà amb l’aparició, al segle XVI, de la família del violí. En els instruments de vent, una innovació important fou la creació del mecanisme de colissa en el sacabutx. També es perfeccionaren les cornetes de fusta amb forats. Les flautes dolces desenvoluparen una de les famílies més nombroses, amb més de dotze models, mentre que els instruments de llengüeta es multiplicaren en diferentes tipologies: cromorns, xeremies, bombardes, sordons, dolçaines i cornamuses. Els instruments de percussió es mantingueren sense variants respecte als d’èpoques anteriors.
Del Barroc al segle XX
A partir del segle XVII, nous dissenys substituïren els instruments renaixentistes. Els instruments de teclat oferien major extensió i varietat de registres. Es milloraren els procesos constructius dels instruments de vent, afegint-hi mecanismes amb claus per a les digitacions conflictives. L’orgue s’amplià amb nous teclats, alguns accionats amb els peus, i cossos expressius separats, com la cadireta. Els cordòfons de teclat incorporaren un nou model, el fortepiano, basat en el mecanisme de martells de l’italià B. Cristofori (1707). La flauta de bec i la travessera es consolidaren a partir dels models dels constructors francesos del final del segle XVII. Entre els instruments de canya, al principi del segle XVIII l’oboè inicià l’evolució cap al que més tard esdevingué l’instrument actual. El clarinet, inventat per J. Denner als primers anys del segle XVIII, s’incorporà progressivament a l’orquestra.
Ja des de mitjan segle XVII la corda dominà la sonoritat de l’orquestra barroca, a la qual s’afegiren, de tant en tant, instruments de vent amb finalitats colorístiques, especialment flautes, oboès, trompes i fagots. La viola de gamba deixà pas definitiu als violins, i quedà en desús cap a la meitat del segle XVIII. Al final del segle s’incorporaren els instruments de percussió i els trombons, i es constituí el model d’orquestra simfònica. El violí s’havia anat imposant com a instrument solista, i la seva família, com a base sonora principal de l’orquestra. Dels models de Gasparo da Salò i Andrea Amati (Brescia i Cremona, al segle XVI) deriven els de les escoles de lutiers mítics, com els Stradivari, els Guarneri, els Stainer, etc. Tot i això, la major demanda sonora de l’orquestra romàntica introduí modificacions estructurals en els instruments d’aquesta família, les quals alteraren molts dels instruments barrocs originals. L’evolució de l’orquestra al llarg del segle XIX estigué en funció dels nous instruments que s’hi anaren afegint. Progressivament, s’hi incorporaren trompes i trompetes amb vàlvules i pistons (1815), i més tard el saxòfon i el sarrusòfon, inventats per Adolf Sax (París, 1846 i 1850). El desenvolupament de les vàlvules en els instruments de metall afavorí la creació de nous models, com la trompeta de pistons, trombons, cornetins, trompes, tubes, euphoniums, flugelhorns, bugles i fiscorns, que s’incorporaran a les bandes i, més tard, a l’òpera i a l’orquestra simfònica. Mentrestant, les arpes esdevingueren cromàtiques gràcies als mecanismes de ganxets, accionats amb pedals (1830). En aquesta mateixa època la guitarra barroca evolucionà cap al model modern (1830), mantenint sempre la seva presència ambivalent en el camp de la música culta i popular. Al final del segle XIX, el piano passà a ser l’instrument universal, domèstic, solista i competidor de la mateixa orquestra. Aparegueren els grans models de concert, de cua amb estructura metàl·lica de fosa, capaç de suportar els grans esforços d’un cordam de gran pes i tensió per a incrementar el volum de so.
Al llarg del segle XX les noves tècniques han permès perfeccionar els instruments tradicionals. La incorporació a l’orquestra de nous instruments de percussió i d’altres de procedència popular ha anat modificant el so dels conjunts instrumentals. La gran revolució, però, ha estat l’aplicació de l’electricitat i l’electrònica a l’instrumentari musical. En un principi, s’aprofità aquesta nova font d’energia per a facilitar l’amplificació dels instruments tradicionals (guitarra elèctrica), però a poc a poc anaren apareixent nous generadors de so basats en sistemes electrònics i electromagnètics que han donat lloc a nous instruments, com ara les ones Martenot, el theremin, els orgues electromagnètics i, finalment, els sintetitzadors, que han enllaçat amb el nou ventall de possibilitats que ha obert la microinformàtica, multiplicant-se en models basats en la síntesi i la modulació del so mitjançant processos digitals.
Bibliografia
- Baines, A.:Woodwind Instruments and their History, Faber, Londres 1967
- Baines, A.: The Oxford Companion to Musical Instruments, Oxford University Press, Oxford 1992
- Brancour, R.: Histoire des Instruments de Musique, París 1921
- Donnington, R.: The Instruments of Music, Metuen & Co., Londres 1962
- Lamaña, J.M.: Los Instrumentos Musicales en la España Renacentista, dins Miscelanea Barcinonensia, Ajuntament de Barcelona, Barcelona 1975
- Lamaña, J.M.: Los Instrumentos en la Música de la época del barroco, dins Miscelanea Barcinonensia, Ajuntament de Barcelona, Barcelona 1977
- Marcuse, S.: A Survey of Musical Instruments, Harper & Row, Nova York 1975
- Montagu, J.: The Worl of medieval, renaissance and modern instruments, The Overloock Press, Woosdtock, Nova York 1976
- Pedrell, F.: Diccionario Técnico de la Música, Isidro Torres, Barcelona 1874
- Pedrell, F.: Organografía musical antigua española, Juan Gili, Barcelona 1901
- The New Oxford History of Music, Oxford University Press, Oxford 1960
- Sachs, C.: The History of Musical instruments, Norton, Londres 1940
- Schaeffner, A.: Origine des instruments de musique, Payot, París 1936
- Tintori, G.: Gli Instrumenti musicali, Torí 1971