La rumba nasqué de la mescla entre els diversos estils europeus que arribaren a Cuba amb els colonitzadors i els ritmes i melodies indígenes i dels esclaus africans. Té un compàs de 2/4, i els compassos es repeteixen de vuit en vuit. El baix segueix el ritme de l’havanera. Al final del segle XIX, a Cuba, el terme aplegava ritmes com el guaguancó, i més tard, als EUA, definia el son. Els gitanos catalans recolliren la rumba que venia de l’illa caribenya i la mesclaren amb el seu bagatge musical i el flamenc. D’aquí sorgí, al principi del segle XX, la rumba catalana a Barcelona, Lleida i Perpinyà. Aquesta rumba pot ser en compàs binari o de 4/4 i es caracteritza per la manera de tocar la guitarra, l’anomenat ventilador, en què s’aconsegueix fer melodia, ritme i percussió alhora. Una altra característica és la manera de tocar els bongos, anomenada "martell". Els pioners foren els gitanos Onclu Polla i Antonio González, El Pescaílla, a Barcelona, Peret des de Mataró i el Marquès de Pota i El Parrano a Lleida. Altres artistes destacats de rumba catalana són Gato Pérez, Los Manolos i Ai, ai, ai.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Àlvarez i Aura, Albert; Iglesias i Xifra, David; Sànchez de Juan, Joan Anton: Sabor de rumba: identitat social i cultural dels gitanos catalans, Pagès editors, Lleida 1995