La versió més antiga, en grec, apareix en el llibre vuitè dels Oracula Sibilina, que data de les albors del cristianisme. Els versos foren recollits per Eusebi de Cesarea (m. ~340) al seu Oratio Constantini ad Sanctorum Coetum, i un segle més tard reapareixen a De civitate Dei, de sant Agustí, traduïts del grec al llatí. La següent font que transmet els versos sibil·lins és el Sermo de symbolo, atribuït a Quodvultus, bisbe de Cartago (437-453), tot i que a l’Edat Mitjana s’atribuïa a sant Agustí. No se sap quan ni on es musicaren els versos de la Sibil·la, ni tampoc el moment en què el Sermo de symbolo s’incorporà a la litúrgia. En qualsevol cas, els versos aparegueren per primera vegada convertits en una composició musical amb refrany en un còdex miscel·lani dels segles IX-X procedent de Sant Marçal de Llemotges. El primer vers fa la funció de refrany, Iudicii signum: tellus sudore madescet, que alterna amb tretze cobles, resultat de l’agrupació dels versos sibil·lins de dos en dos. A partir del segle XII, l’esmentat sermó, amb els versos de la Sibil·la llegits o cantats, solia constituir la Lliçó 6a o la 9a de les matines del dia de Nadal en un nombre important de monestirs francesos, espanyols i italians, costum que al segle següent s’estengué a diverses catedrals.
Es conserven mig centenar de versions del Cant de la Sibil·la amb els versos en llatí, copiades sobretot en leccionaris, homiliaris i breviaris dels segles X al XV. Llevat d’alguna excepció, no hi ha dues versions totalment idèntiques; però, malgrat això, la melodia que caracteritza el cant sibil·lí es manté relativament estable. Passa el mateix en les cinc versions que queden amb els versos traduïts al català, en dues escrites en castellà i fins i tot en una de les Cantigas de Santa Maria, d’Alfons X el Savi, Madre de Deus, escrita en galaicoportuguès, que és un contrafactum del Cant de la Sibil·la. Es conserven set versions polifòniques de font espanyola del refrany. Una escrita en llatí, dues en català -una és de Bartomeu Càrceres i l’altra d’Alonso de Mondéjar- i quatre en castellà, de les quals una correspon a Alonso de Córdoba, una altra a Juan de Triana i encara una altra a Cristóbal de Morales. Excepte la Cantiga d’Alfons X, les altres versions del Cant de la Sibil·la en llengua vernacla daten dels segles XV i XVI. Se sap que en moltes localitats de la geografia hispana la Sibil·la es començà a dramatitzar, de vegades com a part d’un Ordo prophetarum, coincidint amb l’adopció de la llengua vernacla. Solia ser interpretada per un nen disfressat de pitonissa, que, en llocs com la catedral de Toledo, anava acompanyat de dos escolanets amb sengles espases i d’uns altres dos amb canelobres. La Sibil·la cantava les cobles i un cor li responia amb el refrany. La implantació, l’any 1568, del breviari trentí, en el qual no figura la lectura del Sermo de symbolo, comportà l’abolició del Cant de la Sibil·la, que, malgrat tot, se seguí interpretant en determinades institucions religioses com a colofó de les matines del dia de Nadal. A la catedral de Palma, al monestir de Lluc i en altres poblacions mallorquines encara es canta, tot i que tant el text com la melodia han sofert profundes transformacions amb el pas del temps.
Bibliografia
- Corbin, S.: Le Cantus Sibyllae: Origine et premiers textes, "Revue de Musicologie", XXXI, 1952
- Donovan, R.B.: The liturgical drama in medieval Spain, Pontifical Inst. of Mediaeval Studies, Toronto 1958
- Gómez, Ma. C.: El Canto de la Sibila, 2 vols., Alpuerto, Madrid 1996-97
- Pérez, L.: Sa Sibil·la en la Noche de Navidad, "Panorama Balear", 53, Palma 1955
Complement bibliogràfic
- Pujol i Pons, Francesc: El cant de la Sibila, L’Avenç, Barcelona 1918