Etiòpia rebé el cristianisme al segle IV per mitjà de Frumenci, consagrat metropolita d’Axum pel patriarca d’Alexandria sant Atanasi. Segons la tradició etiòpica, l’autor dels principals llibres de cant litúrgic i el creador de les melodies que acompanyen els textos és Yared (segle VI), deixeble de sant Pantaleó, un dels anomenats Nou Sants, fundadors dels primers monestirs etiòpics. Els llibres litúrgics que contenen aquests textos i aquestes melodies són: el Me’eraf (ofici diví), el Deggua i el Mawase’e (antifonaris de tot l’any), el ?oma Deggua (antifonari de la quaresma), el Qeddase (missal) i el Zemmare (recull de cants per a la missa). Hi ha tres gèneres musicals: el gueez (el mateix nom que la llengua), que és el més antic; l''ezl, en mode menor i planyívol, més complex; i l''araraye, característic per les seves notes agudes. Totes les fórmules melòdiques (serayou) consten de dos elements: un de ritmicosil·làbic al començament de la fórmula, i un altre que consisteix en una vocalització a la part central i final de la fórmula. Com en les melodies orientals i àrabs, totes presenten terços i quarts de to. La notació, de caràcter mnemotècnic, apareix en els manuscrits a partir del segle XVI. El cant religiós etiòpic és monòdic, a cappella, però acompanyat per certs instruments de percussió: un llarg bastó (maqwamiya), acabat en la part superior en forma de tau, que serveix per a marcar els moviments rítmics del cos; un tambor (kabaro), llarg i gros, percudit amb les dues mans; un sistre (?ena?el) de bronze, en forma de lira, els dos braços del qual estan units per filferros, amb dos o tres disquets metàl·lics cadascun. Aquests instruments són utilitzats en els actes litúrgics i en les danses sagrades que també en formen part.
m
Música