Música culta
Territori històricament disputat per russos, polonesos i lituans, des del segle XVIII el país restà sota el domini de Moscou, que hi imposà una intensa política de russificació i dificultà, o fins i tot perseguí, les manifestacions de la cultura bielorussa, amb la qual, no obstant això, Rússia comparteix l’heretatge eslau. A Bielorússia, les primeres representacions operístiques daten dels anys trenta del segle XIX i tingueren lloc a Minsk, la capital. El repertori era format per òperes italianes, germàniques i russes. Després de la creació de la República Socialista Soviètica de Bielorússia (1919) hi hagué un notable desenvolupament cultural: es crearen escoles, universitats, centres de recerca i institucions. En el camp musical, cal destacar la fundació del Teatre d’Òpera i Ballet de Bielorússia el 1933, del Teatre de l’Òpera (1938) i, el 1971, del Teatre Estatal de la Comèdia Musical. Bielorússia disposa actualment d’una vintena de teatres, la majoria a Minsk. L’estat soviètic fundà també un bon nombre dde música per tota la república. El Conservatori de Minsk ha esdevingut, després de la independència de Bielorússia (1991), la institució docent musical més important del país. Minsk és, a més, la seu de diversos grups orquestrals i vocals, com ara l’Orquestra Filharmònica de l’Estat de Bielorússia, l’Orquestra Simfònica Estatal, l’Orquestra d’Instruments Populars, l’Orquestra de Música de Cambra, el Cor Nacional de Bielorússia i el Conjunt de Cant i Dansa de Bielorússia.
En alguns períodes, el govern soviètic fou una mica més permissiu que el dels tsars en l’expressió cultural autòctona, la qual de tota manera sempre canalitzà envers la propaganda del règim. En el camp de la música, els gèneres més utilitzats en aquesta expressió foren el ballet i les cançons d’inspiració popular. Autors com E. K. Tikockij, A.V. Bogatïr’ov, Turenkov, Curkin i Aladov els conrearen amb gran èxit i són compositors considerats els pares de la música nacionalista bielorussa. Posteriorment, i especialment després de la mort de Stalin (1953), hi hagué una certa obertura al món occidental. D’entre els compositors més oberts als corrents europeus destaca G.M. Vagner (1922), tot i que les seves obres encara estan molt ancorades en el nacionalisme musical bielorús.
Música tradicional
La música popular ha dominat el panorama musical de Bielorússia durant segles, fins i tot en el terreny de la música culta. Les influències de les cultures eslaves veïnes i la conservació d’elements arcaics malgrat els intents d’assimilació per part de cultures foranes configuren el folklore bielorús. La música vocal predomina per sobre de la música instrumental, fins i tot en la dansa. La cançó normalment prescindeix de l’acompanyament instrumental. Molts cants tradicionals estan associats a determinades estacions, ritus i activitats i no s’interpreten fora d’aquestes ocasions: collita, rituals de primavera, casaments, etc. Bielorússia ha estat un poble agricultor i totes les tasques lligades a l’agricultura són un tema molt corrent en la música. Altres formes no estan tan lligades a circumstàncies concretes i poden interpretar-se en qualsevol ocasió, com ara les cançons d’amor.
La revolució del 1917 i l’establiment del règim soviètic tingueren una influència decisiva en l’evolució de la música popular. Moltes melodies es mantingueren però es canviaren els textos per tal d’adaptar-los a les noves directrius de la ideologia comunista, que concebia la música i qualsevol forma d’art com una eina propagandística. Els primers instruments documentats són la dudka, una mena de flauta, la žalejka (gralla), el buben (pandereta), el gusli (saltiri) i el gudok (espècie de violí). Més tard hi ha notícies d’alguns instruments d’origen rus, com la balalaica, especialment al nord i a l’est de Bielorússia, des del segle XVIII. La lera (orgue de maneta), el cimbalï (variant del saltiri) i la duda (sac de gemecs) es compten entre els instruments autòctons. El violí (segle XVII), l’acordió (segle XIX) i la guitarra s’introduïren més tard i esdevingueren d’ús corrent. Per contra, alguns dels instruments més antics, com ara la lera i la duda, han desaparegut de la pràctica de la música popular. Tant els instruments com els cants acompanyen la música per a la dansa, que es caracteritza per un desenvolupament seqüencial, simetria mètrica i ritme viu. Actualment, dins del camp de l’estudi de la música popular destaquen l’Institut de la Cultura Bielorussa i l’Institut de Crítica d’Art, Etnografia i Folklore. També hi ha grups dedicats a la música popular, com el Grup de Dansa de Bielorússia i molts d’altres conjunts, professionals o amateurs. Cal destacar el paper que han tingut la ràdio, la televisió i el cinema en el manteniment del patrimoni folklòric.