A l’Àfrica oriental, en el marc d’una forma de vida marcada en general per la dedicació a la ramaderia, es dona la superposició de diferents cultures. D’una banda, trobem les autòctones (bantús de l’equador cap al sud, nilòtiques al Sudan, semites i cuixítiques en el Corn d’Àfrica) i, de l’altra, trobem cultures foranes que han deixat sentir llur influència en diferents moments, com ara la indonèsia, localitzada a Madagascar i a la costa continental propera a l’illa, la cristiana precolonial del Sudan i d’Etiòpia, la jueva (falasha a Etiòpia), la islàmica, amb influència sobretot al Corn d’Àfrica i a tota la línia de la costa, i la cristiana colonial, especialment la portuguesa, a la franja costanera de Moçambic, l’anglesa al continent, a Kenya i a Tanzània, i la francesa a Madagascar.
Malgrat la seva heterogeneïtat, musicalment l’Àfrica oriental es caracteritza en conjunt per una tendència a simplificar l’estructura rítmica -per aquest motiu, el paper de la percussió no hi seria tan complex com en d’altres zones d’Àfrica- en benefici del desenvolupament d’un estil harmònic homorítmic (coral), amb abundància d’intervals de 5a, o un estil melòdic que articula una intervàl·lica que s’ha descrit com a configuradora d’acords. Així, al sud de l’Àfrica oriental, els estudis de Blacking sobre els venda posaren de manifest la constància de progressions tant d’alçades com harmòniques en la consciència musical del grup en deixar escollir, entre diferents ocarines, aquelles que sonaven bé juntes per als nadius. La fusió de cultures es pot apreciar molt bé a Madagascar. L’illa té una llengua de la família malaiopolinèsia amb elements de l’àrab, el bantú i el francès, i musicalment els instruments també reflecteixen aquesta simbiosi: hi ha cordòfons derivats del rebab musulmà i del violí occidental, membranòfons i aeròfons propis de la cultura militar (bandes) francesa, i cítares com la tubular (valika) i la de vara (jejo vaotavo), de parentiu indonesi, tocades per griots. La incorporació d’aquests instruments al repertori local va des de les representacions teatrals (música, dansa i cançons morals) a l’aire lliure, hira-gasy, fins a les cerimònies funeràries purament indígenes, interpretades amb tambors i flautes occidentals. La influència indonèsia a Madagascar i a Moçambic s’ha discutit molt. Sembla clar que l’afinació (diatònica), per exemple de les cítares malgaixes, i ló (a Madagascar per harmonia organal per 3es) es troben més a prop de les pràctiques africanes que no de les indonèsies; en canvi, és possible que instruments com el xilòfon i les seves agrupacions -per exemple, a Moçambic, els xopi i les orquestres de xilòfons timbila- siguin efectivament reproducció de la idea del gamelan indonesi, encara que amb afinació i repertori totalment africans. Al nord d’aquesta zona oriental, Etiòpia presenta la tradició cristiana copta (cant copte), amb l’única escriptura musical del nord de l’Àfrica, amb cants monòdics (degwa) i amb un sistema modal propi. Els instruments litúrgics són escassos (com en la litúrgia copta egípcia), i els no litúrgics són, clarament, una simbiosi de les cultures cristiana, islàmica i negroide, com el llaüt monocord masenqo, d’origen musulmà, la gran lira bagana pròpia de les classes acomodades, o la lira més popular, krar o kerar, que es toca articulant un ritme, repetit amb poques variacions, sobre acords desplegats com a acompanyament de la melodia.