Aspectes generals
Comprèn les ètnies i cultures ameríndies, d’una banda, i els inuits, de l’altra, d’arribada molt més tardana i circumscrits geogràficament a una franja de l’extrem nord del subcontinent. Pel sud, el tròpic de Càncer separa de manera aproximada les cultures del nord i de l’Amèrica Central. Tant els amerindis, que formen la pràctica totalitat de les cultures indígenes, com els inuits són descendents de successives onades de pobladors procedents del continent asiàtic que començaren a arribar a Amèrica travessant l’estret de Bering fa uns 25 000 anys. La multiplicitat cultural és un dels trets més destacables de l’Amèrica del Nord anterior a l’arribada dels europeus: s’estima que, en aquell moment, una població total de prop d’un milió de persones s’agrupava en més de 250 cultures diferents. Aquesta diversificació té, evidentment, la seva correspondència en l’expressió musical. Tanmateix, els antropòlegs i etnomusicòlegs han classificat aquestes cultures en unitats més grans que, a més d’una continuïtat territorial, presenten trets comuns. Es pot afirmar que, sense excepcions, la música ameríndia és relativament simple i està estretament lligada a funcions religioses i rituals, per les quals els éssers humans no són considerats els creadors de la música sinó els dipositaris d’uns ensenyaments vinguts del més-enllà, a través de somnis i visions. Tot i que la manca de notació musical i de dades precises fa difícil parlar del primers estadis musicals dels indis, al llarg del segle XX la música dels indis nord-americans ha estat intensament estudiada. El brutal i sobtat contacte amb la cultura europea, que, en relativament poc temps, abocà les cultures indígenes nord-americanes a la marginalitat i a la descomposició, fa de la música d’aquests pobles un cas especial dins del que és conegut com a "música tradicional".
Formes musicals
De tradició oral, la major part de la música és vocal i monòdica. La utilització de la veu varia al llarg del continent, però en dues terceres parts del territori és practicat sense excepció un cant dur i vibrat, amb tensió a la glotis i ús del falset. Les gammes són formades sovint per quatre, cinc o sis notes, i els intervals més emprats són els de 2a m i 3a m. Una petita part de la música ameríndia presenta trets estilístics molt senzills, similars als d’altres cultures arcaiques. Aquest estil simple es basa en cançons molt curtes de dues o tres notes separades per l’interval de 2a o 3a. La presència d’aquest estil al llarg del subcontinent fa suposar un substrat musical prehistòric.
Formes poètiques
Les lletres de les cançons índies tenen com a temes principals guerres, herois i fets relacionats amb les diferents tribus. També hi són presents l’amor, el temps i els déus. L’estructura del text no té les característiques de rima o mètrica occidentals, però tampoc no utilitza els temps verbals propis de la parla. Una gran part del corpus de cançons índies presenta síl·labes sense sentit entre paraules, que en alguns casos arriben a formar una cançó sencera, com les que acompanyen a la cerimònia del peiot (peyotl). Aquest recurs serveix probablement per a mantenir les síl·labes tòniques sobre els temps accentuats i, a la vegada, variar les lletres de les cançons de manera relativament senzilla. Formalment, les cançons presenten entre tres i deu frases curtes dividides en dues seccions, que poden estar relacionades entre elles de diferents maneres: la segona secció pot ser una variació, una elaboració o bé una repetició incompleta de la primera. Una altra forma té dues seccions melòdiques molt contrastades que s’alternen de manera irregular, la primera apareix una o més vegades i la segona només una.
Instruments
Els indis de l’Amèrica del Nord disposen d’una gran varietat d’instruments, la gran majoria dels quals són flautes (aeròfons) o bé instruments de percussió (idiòfons o membranòfons). A causa del caràcter gairebé exclusivament vocal de la música, els instruments són emprats solament en l’acompanyament de les cançons. Només en comptades ocasions, les flautes apareixen com a instruments melòdics solistes. Els instruments més estesos entre les diferents cultures de l’Amèrica del Nord són aquells capaços de produir so quan es piquen, sacsegen o freguen (idiòfons): tambors de tronc, sonalls i maraques. Els materials emprats per a la seva fabricació s’obtenien de les plantes i dels animals que, generalment en estat salvatge, constituïen les fonts de subsistència habitual. Hi ha grans diferències estètiques segons les zones musicals; destaquen per la seva gran bellesa les maraques de fusta treballada de la costa nord-oest. Els membranòfons eren els instruments més emprats després dels idiòfons i es dividien en tres tipus: el tambor de mà, el gran tambor de ball, que era tocat per diverses persones, i el tambor d’aigua. Tots els tabals eren percudits amb baquetes i normalment tenien forma circular. Entre els aeròfons, els instruments melòdics més importants eren les flautes de bec. Es tocaven sobretot a l’oest i al sud-oest. Les melodies que interpretaven eren generalment les que es cantaven, a vegades reproduint-les fidelment i d’altres ornamentant-les. Els materials més emprats per a la construcció de les flautes eren la fusta, la canya i l’escorça. En algunes cerimònies s’utilitzaven també diferents xiulets fets amb ossos, fang o fusta. L’únic instrument de corda emprat pels indis nord-americans abans de l’arribada de l’home blanc era l’arc musical, tot i que la seva presència no és prou documentada.
Zones musicals
Els estils diferenciats al llarg del subcontinent es corresponen amb la gran diversitat cultural. Especialistes com Nettl i Roberts proposen sis zones musicals: les praderies, l’est, el sud-oest, la gran conca, la costa nord-oest i el nord. Les praderies s’estenen aproximadament des del riu Mississipí fins a les muntanyes Rocalloses i és la zona musical més coneguda. Comprèn, entre d’altres, els sioux, els blackfeet o peus negres, els arapahos, els pawnee i els flatheat. Són típiques d’aquesta zona les línies melòdiques descendents en terrassa i les cançons de cinc notes, tot i que també se’n troben de quatre i de sis. Les formes són del tipus de repetició incompleta; les cançons són en general agudes i plenes de síl·labes sense sentit. En l’acompanyament musical predominen sonalls i tabals que poden portar la pulsació a contratemps. La música de les tribus que viuen a l’est del riu Mississipí (cherokee, creek i semínoles al sud, iroquesos i wabanaki, entre d’altres, al nord i chippewa a la zona dels grans llacs) s’assembla en alguns aspectes a la música de les praderies. Les línies descendents (encara que no en terrassa), les formes amb repetició incompleta i la manera de cantar són comunes. La característica més singular d’aquesta zona és el cant antifonal i responsorial. La música del sud-est sembla més elaborada que la del nord, tal vegada per la proximitat del complex estil musical dels indis mexicans. Les cultures del sud-oest s’agrupen en tres subcultures: els indis pueblos, els navahos i els apatxes, i les tribus de parla iuma i de la Califòrnia del sud i central. La música dels indis pueblos és una de les més elaborades i riques de tot el subcontinent. Les melodies arriben a tenir cinc, sis i set notes, amb línies descendents, de vegades en forma de terrassa. La forma de les cançons és del tipus de repetició incompleta. L’estil de cant es caracteritza per una gran tensió vocal i per la utilització de registres molt greus. La música dels navahos i la dels apatxes presenten trets comuns: una nasalitat molt accentuada, nombrosos intervals de 3a m i 3a M (més que en les altres zones musicals) i melodies a diferents alçades en una mateixa cançó. Les diferències es troben, sobretot, en el registre més agut emprat pels navahos a l’hora d’interpretar les cançons, que, a més, són més llargues. El cant de les tribus de parla iuma de la Califòrnia central i del sud és més relaxat i, en l’estructura formal, una unitat melòdica és interrompuda de manera irregular per una frase o melodia curta molt aguda (AAABAABABAAABAAB). Les flautes tenen un paper més important que en altres zones musicals del subcontinent. Habitada per cultures de caçadors i recol·lectors (paiutes i xoixons), la gran conca ocupa el gran desert de Nevada i Utah i s’allarga cap a l’interior del Canadà septentrional. La seva música es basa en cançons curtes cantades en l’anomenat estil simple. La forma més representativa és la de frases emparellades (AABBCC). A la costa nord-oest, als actuals estats de Washington (EUA) i la província canadenca de la Colúmbia Britànica, hi viuen algunes tribus (kwakiutl, nootka, salish) el tret diferencial de les quals és, des del punt de vista musical, la complexitat rítmica, les melodies d’àmbit molt reduït i l’ús freqüent de l’interval de 2a m. Al nord del continent, la música dels inuits que viuen al llarg de la línia marítima i la dels habitants de l’interior d’Alaska i l’oest del Canadà (dogrib, kutchin, slave, tinglit, etc.) és poc coneguda. S’hi han detectat dos tipus d’influències: la dels indis de l’Amèrica del Nord i la dels grups paleosiberians.
La música indígena després de la colonització europea
El nombre d’amerindis es va anar reduint dràsticament després de l’arribada de l’home blanc, i l’occidentalització dels seus costums fou ràpida i forçada, però sovint superficial, cosa que es pot reconèixer en l’escàs grau de fusió dels estils musicals indi i europeu: d’una banda, llurs diferències els converteixen gairebé en formes incompatibles; de l’altra, el confinament dels indis en reserves els aïllà en una mesura important de les influències exteriors. A més de l’empobriment de la cultura musical, es produïren alguns fenòmens d’adaptació a la nova situació: per exemple, la incomunicació entre els membres de diferents tribus que havien de viure en una mateixa reserva els feia cantar cançons senceres amb síl·labes sense sentit i velles cançons índies en anglès. Els instruments també van ser transformats per la incorporació de nous materials com el metall. La majoria de funcions socials i religioses que abans dominaven la vida musical índia van desaparèixer i les representacions musicals tradicionals donaren pas a concerts a la manera occidental i a l’aparició dels primers compositors i músics semiprofessionals. La religió del peiot i la dansa de l’esperit foren resultat indirecte de l’impacte de la cultura occidental. La primera predicava la reconciliació amb els blancs i prenia alguns elements superficials del cristianisme. La música peiot es caracteritzava per frases curtes i línies descendents en terrassa, emprant la forma de repetició incompleta i les síl·labes sense sentit. A vegades s’utilitzaven paraules en anglès i algunes cançons van ser compostes expressament. El tambor d’aigua era l’instrument més utilitzat en les cerimònies. La dansa de l’esperit fou l’última temptativa dels indis d’alliberar-se de l’home blanc. Les cançons que acompanyaven aquesta dansa tenien un àmbit reduït i una forma on cada frase es repetia una vegada (AABB o AABBCC). El cant era tens i molt vibrat. A diferència de la música del peiot, no va donar lloc a la composició de cançons. Actualment, la voluntat de conservar una identitat cultural índia única ha facilitat el contacte musical i l’intercanvi de materials entre tribus diferents. La tendència a la creació d’una cultura paníndia als Estats Units i al Canadà ha estandarditzat les formes i el repertori i n’ha modificat els usos i les funcions per tal de mantenir viu el llegat musical indi.
Bibliografia
- Adánez, J.: Etnología I (Sociedad y cultura de los indios de Norteamérica), Ediciones Akal, Madrid 1991
- Adánez, J.: Arqueología I (Tras las huellas arqueológicas del indio norteamericano), Ediciones Akal, Madrid 1992
- Bonte, P. i Izard, M.: Diccionario de etnología y antropología, Ediciones Akal, Madrid 1996
- Curtis, E.S.: El indio norteamericano, 20 vols., José de Olañeta, ed., Palma de Mallorca 1993
- Harris, J.: Arte, vida y costumbres de los indios de Norteamérica, Miraguano Ediciones, Madrid 1995
- Nettl, B.: Música floklórica y tradicional de los continentes occidentales, Alianza Música, Madrid 1985
- Olmo, M. i Monge, F.: Etnohistoria I (Historia etnológica de los indios norteamericanos), Ediciones Akal, Madrid 1992