Les diferències que s’observen en els processos de colonització, degudes a factors geogràfics, històrics i etnològics, han afavorit que la música popular sigui molt heterogènia en tot el continent.
Entre els gèneres de música popular d’arrel hispànica, es distingeixen els populars mestissos, per fusió de la cultura ameríndia amb elements hispànics o amb elements culturals afroamericans i, ja al segle XX, la cultura urbana, amb trets específics provinents de la indústria del cinema, els mitjans de comunicació i els interessos comercials de les cases discogràfiques que imposen, en certa manera, corrents estilístics de gran abast popular i superen les fronteres nacionals o culturals traçades en èpoques anteriors.
Amèrica del Sud
La font principal de la música popular de l’Amèrica del Sud varia molt segons l’evolució etnològica de la regió. Tot i que el repertori musical popular de l’Amèrica del Sud, des dels primers temps de la colonització, associava generalment la cançó i la dansa, també s’han documentat cançons folklòriques independents d’un ritme de dansa. A l’Argentina, les províncies septentrionals i occidentals han conservat de manera important el llegat indígena. En la resta del territori argentí, s’hi distingeix d’una banda la música criolla, fusió de la música de tradició espanyola amb la indígena, i, de l’altra, la música mestissa, apareguda posteriorment, que en les seves formes sintetitza les músiques argentines des del primers temps de la colonització fins a les actuals i que recull també tradicions procedents dels orígens heterogenis dels pobladors argentins més recents. A les zones andines s’observen manifestacions musicals com la baguala o la vidalita, mentre que a les zones centrals i costaneres destaca l'estilo, cançó lírica de tema amorós acompanyada instrumentalment per guitarres que fan la funció d’acompanyament rítmic. A partir del segle XIX, l'estilo s’estengué a la zona de la Pampa, on es caracteritzà per la influència de l’havanera en el pla rítmic i per presentar una temàtica centrada en els episodis vitals dels gauchos. A la Pampa hi destaca també la payada, gènere que es pot definir com una competició poètica entre dos cantants. La seva melodia té caràcter de recitatiu, ritme lliure que s’adapta a la improvisació textual. Formes de payada són la cifra i la milonga. A Xile també hi ha un tipus tradicional de poesia cantada, el verso, que presenta analogies estilístiques amb gèneres medievals i renaixentistes espanyols (cantigas i villancicos), particularment pel que fa a les pràctiques modals i cadencials. Altres arcaismes són presents en gèneres com el desafio o l'embolada, molt populars a l’interior del Brasil, amb textos que consisteixen en preguntes i respostes interpretades per dos cantants i amb forma literària estructurada en estrofes de sis versos heptasil·làbics, molt freqüents també en la poesia popular portuguesa. Formes similars al desafio es troben en les payas, a Xile, i les porfías, a Veneçuela. Al Brasil, pel que fa al gènere de música de temàtica amorosa, destaca la modinha, una derivació, pel seu caràcter melodramàtic, de la música de saló europea, amb estructura de rondó molt simple (ABACA).
Quant a les danses folklòriques mestisses, se n’observa una gran riquesa de tipus arreu del continent. L’ascendència d’aquestes s’adscriu clarament a dos troncs principals: els balls europeus, principalment espanyols, i els afroamericans. Les principals danses del mestís argentí són la zamba, la cueca, que inclou el zapateado, el gato i la chacarera, que també inclou el zapateado. A Colòmbia destaca el pasillo, que havia estat conegut com el vals del país. Moltes cançons i danses del sud del Brasil són d’ascendència portuguesa. Cap al 1870, als ravals de la gran metròpoli de Buenos Aires, sorgí el tango com a derivació de la payada. El nou ball absorbí elements coreogràfics del candombe i la milonga, i musicals -com la línia del baix- de l’havanera. Des del començament del segle XX el tango es convertí en paradigma de la idiosincràsia argentina atès que, en gran mesura, els milers d’immigrants que arribaren al país l’utilitzaren com a instrument d’adaptació a un nou entorn i com a eix per a la creació d’una nova identitat col·lectiva.
A la zona andina ocupada abans de la colonització per l’imperi inca, la cultura espanyola fou molt influïda per l’ameríndia. Hi ha estudis, com els de Robert Stevenson, que avaluen les cultures musicals andines en el temps de la conquesta com les més refinades de tot el continent americà. Una prova d’aquest fet s’observa en la rica mostra d’instruments musicals que s’han conservat: les flautes de cinc i sis forats desiguals entre si, les antares -flautes de Pan fetes d’argila- de fins a catorze i quinze tubs o les flautes de Pan de doble filera amb tubs de diferents mides, que demostren que s’havia assolit el nivell tecnològic necessari per tal d’aconseguir altures precises. La quena (flauta recta) es combina amb tambors de procedència europea o amb el charango precolombí en diferents usos.
Els models colonials i l’aplicació de l’esclavatge determinaren l’existència al continent sud-americà d’una tradició musical que fusionà els estils hispànic i africà. Això es fa evident principalment al Brasil, Veneçuela i Colòmbia, i d’una manera secundària a l’Uruguai, l’Argentina i a les regions costaneres del Perú i l’Equador. L’element afrobrasiler es reconeix pels ritmes enèrgics, per les formes d’execució i pel paper ritual dels instruments de percussió. El nombre de danses brasileres d’ascendència lusoafricana és molt gran. Així, destaquen el batuque, la samba, el baiano i algunes danses de tipus urbà com la samba de morro i el macaratú. Els elements més característics d’aquestes coreografies estan en el marcat moviment dels muscles i els malucs. Per damunt de tots destaca la umbigada (del portuguès umbigo, ’melic'), una mena d’invitació a la dansa que es manifesta quan es toquen els melics de la parella. El ball que adquirí més notorietat fou la samba (de semba, que significa melic en l’idioma bantú), que a partir d’una transformació urbana produïda a Rio de Janeiro, ja en la primera dècada del segle XX, es denominà samba de morro i es convertí en la dansa de carnaval per excel·lència.
Els trets afroamericans de la música folklòrica veneçolana i colombiana provenen de les seves regions costaneres i, per tant, són d’adscripció caribenya. Els instruments de percussió són característics a la regió de Maracaibo, Veneçuela. S’hi documenten tambors de diferents dimensions i uns tubs de bambú anomenats quitiplás que s’utilitzen com a acompanyament rítmic. Una dansa ballada a tot el país és el joropo, ball ràpid en compàs ternari (alternant 3/4 i 6/8) i acompanyament molt sincopat. A Colòmbia el bambuco, el porro i la cumbia són les danses més populars.
Amèrica Central
Amb la conquesta i el posterior procés de colonització, la música europea religiosa i profana penetrà a Mèxic. Els espanyols imposaren la seva cultura i la seva música i intentaren anul·lar la cultura indígena, que en l’àmbit musical era d’una elaboració, riquesa i refinament notables. La primera edició musical mexicana aparegué el 1556 i fou l'Ordinari de la Missa. La música popular mexicana es manifesta bàsicament com un mestissatge on la influència indígena recrea material de tradició essencialment espanyol. Això s’aprecia en tres elements principals: el tipus melòdic, les variants coreogràfiques de moltes danses folklòriques mestisses i, de manera determinant, l’adopció dels instruments hispànics.
Les cançons i danses mestisses mexicanes més importants són el jarabe i el corrido. La primera és una de les més populars i antigues, derivada del zapateado espanyol, que presenta una forma binària, tempo viu i compassos de 3/4 i 6/8 alternats, amb diferents variants i denominació arreu del territori mexicà. El corrido, transformació del romance espanyol, és un tipus de cançó narrativa amb una gran riquesa rítmica.
Als estats de l’Amèrica Central, de Guatemala a Panamà, existeixen tradicions musicals molt variades. A part de la base de procedència hispànica, diversos grups d’amerindis han conservat les seves tradicions musicals, i també existeix una marcada influència de la música negra. A Hondures i Nicaragua hi ha elements de tradició espanyola propis de l’època de la colonització. A Hondures, per exemple, la dansa més típica és el sique, emparentada amb la jota espanyola. Al país també ha restat un important assentament dels caribenys negres descendents dels antics esclaus africans i de les tribus dels indis arawak i caribenys. La seva cultura i la seva música procedeixen de tradicions de l’Àfrica occidental fusionades amb danses cerimonials ameríndies pròpies de la selva tropical.
Les Antilles
De les Antilles hispàniques destaquen principalment Cuba i Puerto Rico. L’illa de Puerto Rico forma part dels EUA des del 1898 però s’ha resistit força a la influència cultural anglòfona. A la costa s’hi balla la salsa, que incorpora elements del repertori de la muntanya i comparteix amb Cuba patrons de dansa i celebracions, com poden ser la bomba, el seís i la plena. A la República Dominicana també existeix la plena, però és una cançó de treball que mostra característiques de la música africana i criolla. Cuba, l’illa antillana més gran, fou ocupada pels EUA l’any 1898 i s’independitzà definitivament el 1902. La seva cultura musical està determinada per l’extinció de la població indígena, l’emigració espanyola (andalusos, canaris i asturians i, al segle XIX, gallecs i catalans), el comerç esclavista, en particular de l’ètnia ioruba (sud-oest de Nigèria) i el comerç de treballadors xinesos per substituir el d’esclaus. Segons F. Ortiz, dins la música afrocubana -que ha sobreviscut gràcies als cabildos o nacions d’esclaus- es distingeixen diverses ascendències: la dajomé, d’escassa repercussió; la carabalí, per als ritus dels ñánigos; la bantú o conga, sobretot en els balls més generalitzats; i la més abundant, la ioruba, present principalment en la música lucumí amb els tocs de tambor batá tocats pels olubatàs per als ritus de santería. El repertori cubà d’arrel espanyola ha influït també en el folklore popular espanyol, especialment en el flamenc. A Catalunya ha cristal·litzat en l'havanera catalana, nascuda a partir de l’americana importada en temps colonials. De forma generalitzada, a Cuba es canten i s’interpreten el punto, la guajira, el son montuno i la tonada. A la província de Matanzas hi ha la rumba brava, derivada del cante jondo i de la música batu, i a la província d’Oriente la trova, el son i les tumbas franceses. A l’Havana destaquen la rumba, la columbia, el guaguancó, l’havanera, el danzón, la conga, el mambo, el cha-cha-cha, la guaracha, el bolero, la batanga i, ja de caràcter més híbrid, el boogaloo i el shing a ling. Més tard sorgí la nueva trova, cançó de protesta, i de la fusió del jazz amb els ritmes i percussions cubans nasqué el latin jazz (vegeu música popular de l’Amèrica francòfona, per a la música de les Antilles franceses).
Bibliografia
- Delfino, J.P.: Brasil: a música, Éditions Parenthèses, Marsella 1998
- Gonen, A.: Diccionario de los pueblos del mundo, ed. Anaya & Mario Muchnick
- Leymarie, I.: La música latinoamericana, ritmos y danzas de un continente, Ediciones B, Barcelona 1997
- Leymarie, I.: Músicas del Caribe, Ediciones Akal, Madrid 1998
- Linares, M.T. i Núñez, F.: La música entre Cuba y España, Madrid 1998
- Nettl, B.: Música folklórica y tradicional de los continentes occidentales, Alianza Editorial (AM.22), Madrid 1996
- Ortiz, F.: La música afrocubana, Júcar, Madrid 1974
- Roy, M.: Musiques cubaines, Cité de la musique, Arles 1998 (conté un CD)