El nom àrab d’aquest gènere musical és Musiqa andalusiyya. Si en un principi els nuclis cortesans musulmans a la Península Ibèrica seguien la tradició musical de Damasc, cap al segle IX es començà a desenvolupar un estil propi que posteriorment donà lloc a la música andalusina. L’expulsió de la població musulmana i jueva d’Espanya reforçà la presència d’aquesta música al Magrib, on, d’altra banda, ja era conreada als principals centres urbans. La música andalusina es coneix com a ala ('música instrumental') al Marroc, san’a ('obra d’art') a Algèria, ?arnati ('granadina') a l’Algèria occidental i ma’luf a l’Algèria oriental, Tunísia i Líbia. La música andalusina comprèn diverses tradicions nacionals i regionals, unides per certes característiques formals, normes de presentació, identitat històrica i herència teòrica i filosòfica que la distingeixen del món àrab oriental o Mašreq. Es poden distingir tres tipus principals de música andalusina: la marroquina, l’algeriana i la tunisiana. Part de les diferències entre aquestes s’atribueixen a la procedència diversa de la població expulsada d’Espanya, ja que ciutats com ara Còrdova, Granada, Sevilla o València conreaven el seu particular estil musical. La música andalusina s’ha anat transmetent oralment. Tot i la seva tradició culta, en realitat té un caràcter popular i ben allunyat de l’elitisme. Tradicionalment ha estat interpretada per músics professionals tant en ambients cortesans com en confraries sufís, i també en cafès, celebracions religioses i esdeveniments familiars com ara noces i festes de circumcisió.
La música andalusina és interpretada per un cor i diversos instrumentistes. El cor canta a l’uníson, mentre que els instruments, de manera heterofònica, segueixen la línia melòdica entonada pels cantaires de manera lleugerament diferenciada segons l’instrument i les seves funcions, i incorporen també elements improvisats sense allunyar-se gaire, però, dels patrons fixats per la tradició. Aquest tipus de música es basa en un subtil sistema de modes melòdics anomenats tab'. Les melodies s’entonen en ritme lliure o mesurat, i en aquest darrer cas, es basen en cicles mètrics (iqa') amb diferents patrons d’accentuació que segueixen una seqüència general d’acceleració progressiva. La música andalusina s’articula mitjançant extensos cicles de cançons anomenats nuba (plural: nubat), comparables fins a cert punt a una suite vocal i instrumental. Cada nuba es basa en un mode principal (tab'), tot i que recorre també a altres secundaris, i està associada a conceptes místics i cosmològics. Els textos, molts anònims, versen sobre temes amorosos, la bellesa de la natura i arguments bàquics i, de vegades, sobre qüestions religioses.
Els instruments bàsics de la música andalusina són els cordòfons de cordes pinçades o fregades, com ara el llaüt i el rabec, respectivament, i membranòfons com la pandereta o el darbukka. Segons la tradició local, però, també s’usen de vegades altres instruments com la kitra (guitarra moresca) a Algèria i la juwwaq (flauta) a Constantina, i, de fet, les formacions instrumentals contemporànies tendeixen a ampliar els tipus d’instruments. Ja des de mitjan segle XIX, s’usen el violí i la viola occidentals i, posteriorment, s’han introduït el piano, el violoncel i el saxòfon, tot intentant, però, de no modificar les tècniques tradicionals d’interpretació.
Bibliografia
- Guettat, M.: La musique classique du Maghreb, Sindbad, París 1980
- Poché, C.: La música arábigo-andaluza, Ediciones Akal, Madrid 1997
Complement bibliogràfic
- Ribera i Tarragó, Julià: Historia de la música árabe medieval y su influencia en la española, Editorial Voluntad, Madrid 1927
- Ribera i Tarragó, Julià
- García Gómez, Emilio: La música árabe y su influencia en la española, Mayo de Oro, Madrid 1985