Música culta
Vegeu Gran Bretanya.
Música tradicional
Per raons històriques i socials, el país és dividit en dues àrees culturals molt distintes, amb dos repertoris de música tradicional diferenciats: la part meridional, els Lowlands, d’influència anglesa, i la septentrional, els Highlands, on són més presents els elements del folklore irlandès. Aquesta separació es manifesta en el bilingüisme que divideix el repertori de les cançons tradicionals. Al nord es canta en gaèlic i al sud en escocès, una diferència força respectada per totes dues comunitats lingüístiques, ja que molt rarament s’interpreten cançons en l’idioma altre que el propi. Aquesta dicotomia no és tan evident pel que fa al repertori de música instrumental tradicional, en què moltes vegades hi ha un intens intercanvi entre les comunitats. El repertori de cançons populars és gairebé el mateix a totes dues àrees, però les famoses balades tradicionals escoceses es canten principalment al territori dels Lowlands. La documentació de les balades s’inicià al segle XVIII d’una forma amateur, que es torna sistemàtica amb el Minstrelsy of the Scottish border de Walter Scott (1802-03). Tot i això, encara es publicaven sense música. Entre el 1882 i el 1898 l’americà Francis James Child anà recopilant la col·lecció més exhaustiva de balades escoceses: The English and Scottish Popular Ballads.
L’instrument més freqüent en la música tradicional és el bagpipe, una variant de la cornamusa. A les illes, en canvi, és més emprat el violí. L’ús del bagpipe es consolidà durant el segle XVIII, i avui es fa servir principalment en les desfilades militars i en les famoses danses escoceses, en particular en els gèneres del reels i l'strathspeys. La gran difusió d’aquest instrument ha generat la creació d’un ampli repertori constituït per dos grups de diversa funcionalitat: el céol mor ('la música gran'), que troba la seva màxima expressió en el pibroch -composicions virtuosístiques interpretades en els actes solemnes-, i el céol aotrom ('la música petita'), format per peces més fàcils i destinades als balls i les marxes militars.
Al principi del segle XX, Marjorie K. Fraser es dedicà a l’estudi de les tradicions musicals de les illes, en particular de les Hèbrides i les Òrcades, que presenten clares influències escandinaves. En aquestes illes era comuna la figura del bàrd baile, poeta local considerat hereu dels bards, que cantava cançons sense acompanyament instrumental en les reunions de la comunitat. En la tasca de documentació del patrimoni de la música tradicional escocesa destaca l’Arxiu de Música Escocesa de la Universitat de Glasgow, universitat que, el 1968, promogué un projecte per a la completa documentació del folklore musical del país.