música de Palestina

f
Música

Música desenvolupada a Palestina, regió històrica de la costa mediterrània de l’Orient Mitjà, que inclou l’actual estat d’Israel i la Palestina autònoma de Gaza i Cisjordània.

Bressol del judaisme i del cristianisme, patí nombroses invasions durant l’antiguitat, sobretot de cananeus i semites, i després caigué successivament sota les dominacions romana, bizantina, islàmica i otomana (1517-1917). Des del principi dels anys vint del segle XX, els britànics administraren la regió. La proclamació de l’Estat d’Israel el 1948 tingué com a conseqüència l’èxode i el desplaçament de molts palestins als països àrabs veïns, sobretot cap a Jordània.

La música dels palestins comparteix moltes característiques amb les altres músiques dels països àrabs de l’Orient Mitjà, com per exemple el Líban o Síria. A més del fons típicament àrab, constituït principalment pels cants en dialectes àrabs locals -integrats en la música folklòrica- i les músiques i danses dels nòmades beduïns del desert del Nègueb, la música dels palestins té influència otomana. Les cançons i danses es practiquen en diverses circumstàncies, i acompanyen sempre les cerimònies de casament. Les cançons més freqüents es basen en poesies compostes en àrab local o regional, l’estructura de les quals consta de quatre o vuit versos amb tornada, com per exemple en el cas del gènere 'ataba, amb una tornada anomenada mayyana. Musicalment predomina l’estil melismàtic, sobretot en els cants improvisats denominats nasrawiyyat (de la ciutat de Natzaret). També és molt freqüent l’ús del mode melòdic bayyati, com en el gènere mawwal. La dansa més coneguda, ballada tant per homes com per dones, és la dabka. Però n’existeix una altra exclusivament dels homes beduïns del Nègueb, denominada dahiyya.

Pel que fa als instruments utilitzats, els més abundants són els de vent: miywiz (clarinet doble) i xabeba. Els instruments clàssics són els cordòfons qanun (cítara), 'ud (llaüt) i nay, i els de percussió: daff i darbukka. Els instruments de corda, com el rabab (rabec) o el buzuq (llaüt de mànec llarg), acompanyen més aviat els cants dels beduïns o els gitanos de Jordània. Alguns músics palestins molt coneguts emigraren als Estats Units i a Anglaterra, entre els quals destaquen, sobretot, el llaütista Simon Shahin, o Habib Hassan Touma, com positor, musicòleg i autor de diversos escrits sobre la música àrab. Cal esmentar les activitats del Centre d’Art Popular, fundat el 1987 pel grup de dansa popular El Fanun. L’objectiu d’aquest grup és l’organització anual del Festival Internacional Palestí de Danses i Músiques Folklòriques, l’educació artística infantil, la col·laboració de la Universitat de Bir Zeit i el desenvolupament de projectes d’investigació i enregistrament de música i cançons tradicionals i populars, tant a les regions d’establiment dels palestins com als camps de refugiats.

Bibliografia
  1. Lama, P.: La musique populaire palestinienne, París 1982