La freqüència d’aquesta fluctuació és la diferència entre les freqüències dels sons. Els batements només són perceptibles si la seva freqüència té un valor per sota del llindar de percepció de l’oïda -uns 20 Hz-. Quan és superior a 50 Hz, el que es percep és un altre so independent i molt més greu que els dos originals. La transició entre els dos casos és copsada per l’oïda com un efecte rogallós superposat a un to de freqüència mitjana entre els dos sons primitius. Els batements són la base física de la consonància i la dissonància dels intervals. Com més perceptibles són, més dissonant resulta l’interval, i a l’inrevés. L’únic interval simple totalment consonant és el d’octava, format per un so i un altre de freqüència doble, ja que la diferència de les dues freqüències coincideix amb una de les que se superposen, i per tant no es percep ni com a batement ni com a so independent. En la superposició de sons complexos, els batements es poden produir entre els parcials o harmònics. Així, encara que les freqüències fonamentals estiguin prou separades per a no produir batements audibles, els parcials de la més greu poden apropar-se suficientment al fonamental de la més aguda i generar-los. Aquesta és la base del procés d’afinació dels instruments.
Batement
© Fototeca.cat/ Studi Ferrer