Descrites com una mena de nimfes aquàtiques, les muses eren filles, segons Hesíode, de Zeus i Mnemòsine, i habitaven les fonts i els rius. Sembla que a l’origen les muses podrien haver estat éssers zoomòrfics, que en la tradició grega estan vinculats al més enllà. Aquesta hipòtesi tindria com a principal argument la gran importància del cant, la poesia i la dansa en els rituals fúnebres. Seguint aquesta teoria, posteriorment, aquests éssers s’haurien antropomorfitzat i haurien ampliat la seva influència a totes les creacions que són producte de l’esperit.
L’etimologia de la paraula ’musa’ és obscura. En canvi, el mot ’música’ deriva clarament de ’musa’ per un procés en què el significat s’hauria reduït a tot allò referent al cant, la melodia i el ritme, i hauria deixat de banda -o en un lloc secundari- la dansa, la recitació i la poesia, arts a l’origen molt poc diferenciades i d’execució combinada i conjunta amb la música vocal i instrumental. De fet, la mousiké, abans de la reducció semàntica que ha donat el seu significat actual, apareix en la tradició grega contraposada a la gymnastiké, que és l’activitat destinada al desenvolupament de les facultats i de la destresa corporals. Així, les muses acabarien essent les inspiradores de totes les activitats amb elements de tipus intel·lectual i sensible, és a dir, de totes les arts, tipificació que ha restat com a definitiva en la tradició cultural occidental.
Algunes fonts limiten el nombre de muses a tres, inspiradores, respectivament, de la meditació, la memòria i el cant. Aquestes tres muses i les facultats o arts que representen s’identifiquen amb l’activitat dels rapsodes. Tanmateix, feu molta més fortuna la caracterització d’Hesíode, basada, segons sembla, en referències dels textos homèrics. Aquesta tradició ha restat com la més comunament acceptada, i fixa en nou el nombre de muses: Cal·líope ('la de bella veu', poesia heroica), sovint descrita com a capdavantera, Clio ('la que atorga celebritat', musa de la història), Erato ('suscitadora de desig', poesia eròtica, cant i dansa), Euterpe ('que infon alegria', poesia lírica), Melpomene ('que canta', cants de dol, tragèdia), Polímnia ('la dels molts himnes', himnes i dansa), Talia ('la festiva', comèdia), Terpsícore ('que gaudeix de la dansa', dansa, cor) i Urània ('la celeste', astronomia). Algunes de les muses apareixen acompanyades en la iconografia grecoromana amb instruments musicals: Terpsícore i Erato amb la lira, Cal·líope amb la cítara, Euterpe amb l'aulos doble. Sovint les muses no actuen d’una manera autònoma, sinó que ho fan segons les indicacions d’Apol·lo. És per això que aquest rep moltes vegades l’epítet musagetes, que significa ’guia de les Muses'.