Així, en un instrument de teclat -el cas més freqüent- serveix per a accionar diferents registres, però també tenen pedals l’arpa i les timbales per a modificar ló, l’harmònium per a accionar les manxes, i certs instruments de la bateria per a realitzar-hi la percussió. La incorporació de pedals de registració als instruments de teclat és relativament tardana i està relacionada amb l’evolució dels gustos musicals respecte als canvis de dinàmica i de timbre: en el clavicèmbal hi apareixen molt excepcionalment en alguns exemplars històrics de la darreria del segle XVIII, i en alguns del principi del XX (pedaler). Des de l’època romàntica s’ha indicat a les partitures amb l’abreviació Ped. Per això el pedal per antonomàsia és el del piano, especialment el que permet la ressonància, gràcies a l’efecte d’aixecar tots els apagadors mentre es manté abaixat, mecanisme que també han adoptat la celesta i el vibràfon. L’estètica musical respecte a l’ús d’aquest pedal ha anat evolucionant, des d’una claredat clàssica, que propugna uns canvis ’nets', fins a una estètica impressionista, que permet una certa barreja d’harmonies diferents, passant per la tècnica acadèmica de cercar un bon legato tot realitzant els canvis de pedal just després dels canvis d’harmonia. Quan es juga amb un apagament parcial, per tal d’obtenir efectes més matisats, es parla de la tècnica del "mig pedal" o del "vibrato de pedal". A més del pedal de ressonància -anomenat també antigament "pedal forte" (per la seva adequació als passatges marcats amb aquesta dinàmica) i situat sempre al costat dret respecte a l’intèrpret-, tots els pianos tenen alguna mena de sordina, situada a l’esquerra (pedalcelesta). Quan hi ha un tercer pedal, el central té una funció variable: en els pianos domèstics pot ser una sordina de feltre per a estudi, i en els de concert, un pedal "harmònic", de ressonància selectiva.
m
Música