concertato
*

m
Música

Estil compositiu del final del Renaixement i el començament del Barroc que consistia en l’ús alternat de veus i instruments amb acompanyament de baix continu.

El terme nasqué per distingir una tècnica compositiva nova (diàleg entre veus i instruments, material temàtic completament nou) que desenvoluparen els germans Gabrieli a Itàlia i J.H. Schein i H. Schütz a Alemanya. Amb el nom de concertato coral, Schein compongué un tipus d’obres sacres alliberades de la utilització del cantus firmus que s’exigia al motet. Schütz feu una cosa semblant al seu Saul, Saul was verfolgst du mich('Saül, Saül, què vols de mi'), que és definit com unconcertato dramàtic.