Aquest mot també defineix la cançó francesa amb textos més elaborats, feta i/o interpretada des del principi del segle XX fins a l’actualitat en locals com els cabarets de Montmartre. Charles Trenet fou un dels primers chansonniers destacats. Estigué influït pels crooners (crooner) nord-americans i aplicà el swing a la chanson; les seves cançons, alegres o nostàlgiques, eren sovint un punt ingènues. Més realistes i també més tràgiques eren artistes com Édith Piaf o Juliette Gréco, que cantaven el París sòrdid, depressiu, amb personatges i relacions sentimentals amargs i tristos. Més tard, sense perdre qualitat però amb una vocació menys melodramàtica, més reflexiva i, en alguns casos, també irònica i crítica, aparegueren autors o intèrprets com B. Vian, G. Brassens, S. Gainsbourg, L. Ferré, C. Sauvage, J. Brel, Y. Montand, Ch. Aznavour, Barbara i C. Renard. En tots els casos la veu i el cantant destacaven per damunt de la música, més aviat austera, i a vegades era acompanyada d’un acordió. Aquest estil de música tingué una gran influència en el naixement de la Nova Cançó.
Música