Des d’un punt de vista tècnic, hom prescindeix de les regles harmòniques i dels esquemes tradicionals. El timbre, sovint deformat per aconseguir una major expressivitat, passa a primer pla, i hom adopta sovint la polirítmia i l’atonalitat. La improvisació no presenta limitacions de cap mena, i hom introdueix sovint elements de cultures musicals no occidentals.
Té els seus precedents en la música de Charles Mingus, Eric Dolphy i John Coltrane, i els seus representants més destacats són Cecil Taylor, Ornette Coleman, Albert Ayler, les orquestres de Sun Ra i C. Bley, l’Art Ensemble of Chicago i alguns dels darrers treballs de John Coltrane, entre d’altres. Estigué associat estretament al moviment d’emancipació dels negres nord-americans dels anys seixanta, per bé que en alguns casos hom li volgué donar un significat més místic i religiós.
A mitjan dècada de 1970 s’inicià el seu declivi. Això no obstant, ha influït poderosament en el jazz d’avantguarda posterior, així com en corrents del jazz més conservadors, com el bop.
El terme free-jazz s’emprà per primera vegada com a títol d’un disc d’Ornette Coleman (Free Jazz, 1960).