Música culta
Vegeu Itàlia.
Música popular
Sardenya constitueix un territori amb tradicions musicals i trets estilístics diferents dels de les altres regions italianes, encara que no es pot parlar d’una total absència d’elements comuns. El més destacat de la seva música és la gran difusió de cants polifònics de tradició oral, en una multiplicitat d’estils característics de determinades àrees. Aquest patrimoni musical es pot dividir en dos grans grups segons el caràcter -religiós o profà- dels textos.
El repertori profà, amb textos satírics o d’amor, és cantat per diversos tipus de conjunts vocals, dels quals els models principals i més coneguts corresponen a la part centre-septentrional de l’illa: els tenores (típics dels pastors de les àrees de Nuoro i Sàsser) i la tasgia (al voltant de la Gal·lura). Els tenores inclouen quatre veus: sa boghe, sa mesa boghe, sa contra i su bassu. Sa boghe, el solista, inicia el cant amb una estrofa, i les altres veus s’hi afegeixen abans que l’acabi. Aquestes no tenen un text per a cantar, sinó que fan servir per al cant unes síl·labes sense sentit amb les quals realitzen un acompanyament rítmic, probable imitació dels instruments. La tasgia és un conjunt de cinc veus: tipli, tinora, contra, basciu i falsittu. Diversament dels tenores, aquí totes les veus canten un text lexical, i la característica principal és el falsittu, una veu molt aguda que realitza un discant sobre les altres parts. Tots dos tipus de conjunts es basen en la idea que cada part polifònica correspon només a un cantant, cosa que li exigeix un alt grau d’especialització en un determinat paper musical. A més, encara que la veu principal de cada conjunt és clarament indicada, la particular interacció de les parts permet a tots els components del conjunt ressaltar i mostrar les capacitats vocals pròpies.
Pel que fa el repertori religiós -litúrgic o relacionat amb celebracions religioses més generals-, alguns cants tenen el text en llatí i són cantats per les diverses confraries, mentre que d’altres tenen el text en italià o en sard, com en el cas de les cançons de devoció, els himnes gozos i els cants de recapte gobbulas. Generalment tot aquest repertori és cantat per cors masculins, i només algunes cançons de devoció són cantades per grups femenins.
L’autonomia estilística de la música tradicional sarda s’expressa a més en altres formes líriques, com el mutu (anomenat mutettu a la part meridional de l’illa), la battorina i les boghe, però també en les cançons de bressol i en el fenomen gairebé desaparegut de l'argia, l’equivalent sard de la tarantella ritual.
Un altre gènere molt difós a tot el territori, i considerat com una forma més culta de la música tradicional sarda, és el canto con chitarra, resultat de les transformacions experimentades per una anterior tradició de cant acompanyada amb l’acordió diatònic després de la substitució d’aquest instrument per la guitarra.
Entre els balls tradicionals domina el Ballo tondo, amb una coreografia en la qual les persones s’agafen les mans per formar un cercle. L’acompanyament musical és a càrrec de l'organetto (un tipus d’acordió diatònic) o de l’extraordinari is launeddas, un clarinet triple que funciona com una cornamusa però sense la bossa que forma la manxa d’aire, de manera que el músic l’ha de tocar amb la tècnica de la respiració contínua. Aquests músics poden arribar a notables nivells de virtuosisme també gràcies als coneixements de complexos mòduls de desenvolupament melòdic (les nodes) que es transmeten de mestre a deixeble. Is launeddas és utilitzat, així mateix, per a l’acompanyament de músiques religioses i processons i també del cant mutu.
Bibliografia
- Fara, G.: Sulla musica popolare in Sardegna, Ilisso, Nuoro 1997
- Leydi, R., ed.: Canti e musiche popolari, Electa, Milà 1990
- Lortat-Jacob, B.: Voci di Sardegna, EDT, Torí 1999