concert

m

Música

Del verb italià concertare, ’acordar’ o ’arribar a un acord’.

Michael Praetorius (Syntagma musicum, 1618) assenyalà la relació del terme amb el seu significat llatí: ’lluitar’ o ’confrontar’. Si bé aquesta explicació sembla reflectir amb més exactitud el significat modern de la paraula -obra que confronta un o més instruments solistes a l’orquestra-, és en el sentit de la primera com s’usà, majoritàriament, durant el segle XVII. El terme començà a usar-se en sentit musical a Itàlia durant el segle XVI, referit a la conjunció d’efectius vocals o instrumentals heterogenis per a la interpretació d’una obra.

Exemple 1 - J.S. Bach: Concert de Brandenburg núm. 5 en re M, BWV 1050, I Allegro (fragment)

© Fototeca.cat/ Jesús Alises

Des del final del segle XVI i pràcticament durant tot el segle XVII, s’aplicà tant a les obres escrites en el nou estil concertat (concertato) com a les mateixes formacions que les interpretaven. Per la seva flexibilitat, el terme s’associà a la música vocal, a la instrumental i a la mixta, i tant a l’àmbit sagrat com al profà. No obstant això, generalment s’anomenà concert a les obres religioses del segle XVII per a veus i instruments (spirituali concerti, sacri concerti, concerti eclesistici, etc.).

Algunes d’aquestes obres foren escrites a gran escala dins la tradició antifonal veneciana (Andrea i Giovanni Gabrieli, C. Monteverdi, etc.). Més conreat fou el petit concert sacre, per a pocs solistes vocals (d’un a quatre) amb baix continu i, sovint, instruments solistes (L. Viadana, A. Banchieri). A Alemanya es practicaren els dos tipus de concert, tant a l’àrea protestant com a la catòlica.

Exemple 2 - B. Bartók: Concert per a orquestra, IV intermezzo interrotto (fragment)

© Fototeca.cat/ Jesús Alises