S’inicià durant la segona meitat del segle XVI amb l’objectiu de fer front a la Reformaluterana. Els seus principis foren definits com a resultat de les disposicions del Concili de Trento. Un as pecte important de la Contrareforma fou la reforma dels ordes religiosos i la creació de noves congregacions, com la Companyia de Jesús, així com l’atenció prioritària que es donà a les manifestacions artístiques com a mitjà de control ideològic. La música de la Contrareforma assumeix com a propis els postulats del concili tridentí. En el seu decret XXII del 1562, un dels més transcendents dels que afecten la música, es perfila quin ha de ser el sentit últim d’aquesta al servei del culte: la música ha de contribuir a l’elevació espiritual del fidel rebutjant el simple plaer auditiu, fent absolutament intel·ligibles les paraules dels textos sagrats i evitant la presència, sigui en la música per a orgue o en la vocal, de qualsevol element lasciu o impur. En general, la pretensió fou prevenir i fer desaparèixer del cos musical de l’Església aquells elements susceptibles d’esdevenir font d’abusos. Les implicacions musicals d’aquest i altres decrets foren la simplificació de les melodies gràcies a un estil molt més sil·làbic, la supressió dels trops i altres gèneres emparentats com les seqüències i els drames litúrgics, l’abandonament de l’ús dels cantus firmus profans en la polifonia i l’assumpció de certes restriccions pel que fa al conreu de la música a veus. Un dels models musicals d’aquesta nova sensibilitat fou l’obra de Jakob van Kerle Preces speciales pro salubrigeneralis Concilii successu (1562), que fou interpretada durant les sessions del concili. Les transformacions del calendari i del marc litúrgic en què la música s’inscriu foren, així mateix, molt importants, fet que obligà a publicar noves edicions del breviari, del missal i dels altres llibres litúrgics reformats. Molt sovint les reformes proposades i les prohibicions entraren en conflicte amb algunes tradicions locals ben assentades. Així, per exemple, foren permeses quatre seqüències, les corresponents a les festivitats de Pasqua (Victimae paschali laudes), Pentecosta (Veni sancte spiritus), Corpus Christi (Lauda Sion) i de difunts (Dies irae). Les profundes reformes litúrgiques foren, doncs, molt importants per als compositors, que veieren substancialment modificat el repertori de textos susceptibles de ser musicats. Pel que fa a la polifonia, tot i que en un principi es considerà la possibilitat de foragitar-la del culte, el cert és que, malgrat les recomanacions formulades pels dignataris eclesiàstics, continuà amb força la seva evolució, preferentment a cappella, si bé és perceptible, almenys en la música litúrgica dels compositors més identificats amb l’Església Catòlica, una certa tendència a moderar l’elaboració contrapuntística en favor d’una major presència de passatges homofònics per tal de facilitar la comprensibilitat del text. Respecte al cant pla, a partir del 1582, any en què Giovanni Giudetti publicà el seu Directorium chori, començaren els intents de fer-ne una edició oficial. El resultat, que no veié la llum fins els anys 1614 i 1615, fou l’edició coneguda com a Edició Medicea del gradual romà, a càrrec de Felice Anerio i Francesco Soriano.
Entre els compositors més importants identificables amb la Contrareforma cal destacar els noms de l’esmentat Jakob van Kerle, neerlandès, Roland de Lassus, els italians Giovanni Pierluigi da Palestrina i Vincenzo Ruffo o l’espanyol Tomás Luis de Victoria. En general, l’escola més sobresortint fou la romana iniciada per Palestrina, les obres polifòniques del qual arribaren a configurar i estandarditzar l’estil característic de la música religiosa de l’òrbita catòlica durant els segles següents. Altres efectes de la Contrareforma en el terreny musical foren l’aparició de nous gèneres com l’oratori, de forta càrrega ideològica, o el madrigal espiritual. Un altre símptoma del contrareformisme musical fou l’intent de reforma del cant gregorià que el papa Gregori XIII encarregà a Palestrina i a Anibale Zoilo, però que no arribà mai a completar-se.