Es tracta d’un cos de música religiosa a cappella de l’Amèrica del Nord rural, que té un particular sistema d’escriptura mixt, en el qual es combina l’escriptura tradicional amb uns signes especials (la forma del cap de les notes) que orienten el cantaire sobre les síl·labes de solmització que ha d’utilitzar.
Exemple 1
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
En un primer moment es basava en una solmització de quatre noms (fa, sol, la, mi; fasola) que posteriorment es desenvolupà en un sistema de set notes: do, re, mi, fa, sol, la, si o ti (ex. 1). Aquesta notació s’ideà per a ajudar els cantaires a llegir les notes sense necessitat de tenir nocions musicals bàsiques, com ara armadures o signes que determinen l’acuïtat en el pentagrama. Aquesta música aparegué molt al començament del segle XIX, i tingué la màxima difusió entre els immigrants establerts al sud i a l’oest mitjà dels EUA. El repertori central consta, d’una banda, de les cançons compostes per autors de les escoles de cant de Nova Anglaterra, com ara William Billings, i, de l’altra, d’himnes populars i espirituals blancs procedents d’una tradició oral anterior. La música és escrita per a tres o quatre veus, la melodia principal de les quals és a càrrec del tenor. De vegades les sopranos doblen la part dels tenors (o viceversa). En les peces a tres veus, la disposició dels acords és oberta, hi ha abundància de moviments paral·lels (8es i 5es paral·leles incloses) i són abundants els acords sense 3a (tot plegat dona al conjunt una sonoritat arcaïtzant). Les melodies pentatòniques procedents de la tradició hímnica popular són freqüents, i també ho són les harmonies i melodies modals (dòriques o eòliques).
Exemple 2 - D. Read: Windham; I. Watts: Hymn 158
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
El primer cantoral emprat amb assiduïtat fou The Easy Instructor (1801), de William Little i William Smith. Les publicacions que es basaren en el model de Little aparegueren cada cop amb més freqüència. El cant amb shape-notes fou també adaptat a les comunitats germanòfones. El 1816, Joseph Funk publicà Die allgemein nützliche Choral-Music (’Música coral a l’abast’), que tingué una gran influència en l’evolució del cant al sud. Els que assoliren més popularitat foren The Southern Harmony (1835), de William Walker, i sobretot The Sacred Harp (1844), compilat per Benjamin F. White i E.J. King. El període anterior a la guerra de Secessió fou d’expansió i de consolidació. Després de la guerra, la solmització de set síl·labes, desenvolupada abans per Jesse B. Aikin i emprada extensament en els himnaris dels oficis al segle XX, esdevingué més comuna. El repertori fou cada cop més influït pel nord urbà, especialment per Lowell Mason i el seu estil musical d’orientació més europea, o per una utilització de textos seculars, i per l’impacte de la primera recuperació de la himnòdia del gòspel.
Aquesta música, reavaluada al final del segle XX -tot i que ha deixat de ser una part important de la cultura del sud-, és considerada una autèntica forma d’expressió nord-americana que mereix ser conservada i estudiada. Ha estat incorporada cada cop més al modern himnari litúrgic de totes les confessions protestants. Els compositors de música culta també l’han fet servir com una font d’inspiració (les Variations on Wondrous Love del 1949 de S. Barber, per a orgue, en són un exemple primerenc).
Bibliografia
- Cobb, B.E.: The Sacred Harp: A Tradition and Its Music, The University of Georgia Press, Atenes i Londres 1978-89
- Hitchcock, H.W. i Sadie, S., eds.: The New Grove Dictionary of American Music (AmeriGrove), 4 vols., Macmillan Reference Limited, Londres 1986
- Mc Graw, H. i altres: The Sacred Harp.1991 Revision, Sacred Harp Publishing Company, Inc., 1991
- Randel, D., ed.: The New Harvard Dictionary of Music, Belnap Press of Harvard University Press, Cambridge, Massachusetts/Londres 1986