L’any 1914, a Berlín, ambdós musicòlegs exposaren el treball titulat Systematik der Musikinstrumente ('Sistematització dels instruments musicals'), presentat com a nou mètode sistemàtic de classificació dels instruments, necessari per a musicòlegs, etnòlegs, conservadors de col·leccions d’instruments i, en general, per als historiadors de la cultura. El nou sistema fou el resultat de l’aplicació del positivisme científic a la necessitat d’estudiar, amb una visió global, els instruments de totes les civilitzacions del món. El seu mètode establí quatre categories principals, segons la forma de produir el so: idiòfons (idiòfon), membranòfons (membranòfon), cordòfons (cordòfon) i aeròfons (aeròfon), a partir de les quals les subdivisions s’expressen en nombres decimals per a evitar els conflictes i les confusions terminològiques que l’ús -genèric o particular- d’una mateixa paraula havia introduït en els sistemes anteriors. Els grups i subgrups que s’estableixen a partir de les categories principals segueixen criteris morfològics i funcionals per a agrupar els instruments, sovint sense una correspondència exacta amb els nivells corresponents a les altres categories. Es tracta d’una classificació oberta a les aportacions d’altres investigadors, els quals poden afegir-hi nous nivells descriptius. L’any 1971, Mantle Hood la completà amb una nova categoria principal, la dels instruments electròfons (electròfon).
f
Música