La idea del vocalise com a exercici tècnic té el seu origen en les diverses publicacions de solfeggi i esercizi per a cantants amb acompanyament de piano (D. Corri, M. García, H. Panofka...) que començaren a aparèixer al principi del segle XIX amb la idea que fins i tot els exercicis tècnics més mecànics poguessin ser executats d’una manera artística. D’altra banda, ja des del segle XVIII es poden trobar reculls de composicions d’autors coneguts com J.B. Lully i J.Ph. Rameau (J.B. Bérard: L’art du chant, 1755), per a ser cantades sense paraules com a exercicis vocals. Aquestes peces, com les contingudes en la majoria dels tractats de cant del segle XIX, no eren simples exercicis sinó obres pensades per a ser interpretades en públic. Continuaren aquesta tradició autors com L. Spohr (Sonatina per a veu i piano, 1848), G. Fauré (Vocalise-étude), M. Ravel (Vocalise en forme d’habanera), S. Rakhmaninov (Vocalise, opus 34, núm. 14), R. Vaughan Williams (Three vocalises for soprano and clarinet), N. Metner, F. Cilea, U. Giordano i O. Respighi, entre d’altres.
m
Música