Les primeres referències existents sobre el vibrato (segle XVII) el presenten com un ornament l’ús del qual es restringeix a determinades situacions. Molt aviat, però, una manifestació més subtil d’aquest vibrato s’incorporà al so habitual dels instruments d’arc (F. Geminiani així ho reflecteix en el seu tractat The Art of Playing on the Violin, 1751). Al segle XIX, aquest fet tingué gairebé la consideració de norma. Això no obstant, al llarg de la història també hi ha hagut importants detractors d’aquesta pràctica, com L. Mozart o L. Spohr, que en defensaven el concepte originari d’ornament. Existeixen diferents tècniques per a produir el vibrato en els instruments de corda: amb el moviment de l’arc, amb el moviment dels dits (com si es tractés d’un trinat realitzat a distància de menys d’un semitò) i, el més habitual, amb un moviment de balanceig de la mà esquerra sobre el batedor. En els instruments de vent, el vibrato es pot obtenir de diferents maneres en funció de les característiques de cada instrument. Generalment es basa en la fluctuació de la pressió de l’aire, però també hi ha altres tècniques, com, en el cas de les flautes, el moviment dels dits sobre els orificis. El vibrato en el cant té molts punts en comú amb el dels instruments d’arc, tant en el seu origen i evolució com en les diferents consideracions estètiques. Hi ha una certa confusió entre les expressions vibrato i tremolo, motivada pel fet que la variació d’afinació va associada, en molts casos, a una variació d’intensitat. També s’utilitza el terme trèmolo per a referir-se a un vibrato excessiu.
m
Música