Significa, literalment, ’sobre el pont’ i s’usa en contraposició a sul tasto. La rigidesa del sector vibrant de la corda en aquest lloc combinada amb una certa velocitat de l’arc produeixen un so pobre en harmònics que dona la característica tímbrica a aquest efecte. Les primeres vegades que apareix esmentat (S. Ganassi: Regola rubertina, 1542, on s’especifiquen les diverses distàncies a què ha de ser guiat l’arc en relació amb el pont per a aconseguir diferents resultats expressius), s’atribueix al cop d’arc sul ponticello un caràcter dur i enèrgic. Durant el segle XVII fou usat en comptades ocasions i sempre com a recurs per a efectes especials (C. Farina: Capriccio stravagante, 1627), i fou ignorat pels principals tractadistes del XVIII. En alguns textos hispànics d’aquell segle (P. Vidal: Arte y Escuela de Violoncello, ~1750) es pot llegir a la puente, i J. Herrando (m. 1763) demana el arco junto al puente, indicant amb el terme como está el final de l’efecte tímbric. L’ús de sul ponticello com a recurs dinàmic i expressiu començà a generalitzar-se a tot Europa a partir del final del segle XVIII, i d’ençà d’aleshores aquesta indicació aparegué sovint en la literatura dels instruments d’arc.
Música