Per bé que el compositor pugui incloure certes indicacions de registració a la partitura, aquesta feina resta normalment a càrrec de l’intèrpret (amb les limitacions, però, pròpies de cada instrument). En l’orgue, la registració nasqué durant la segona meitat del segle XV en el moment que la filera fonamental del flautat se separà del plenum de l’orgue gòtic (Blockwerk). L’orgue monotímbric de l’Edat Mitjana començà a sonar amb ’diferències’ que anaren augmentant i variant, amb la inclusió de noves famílies de jocs. A la darreria del segle XVI, els orgueners ja començaren a establir les primeres llistes de combinacions de registres que, amb la constant evolució i ampliació de l’instrument, anaren perfilant i augmentant la capacitat combinatòria tant en funció de la interpretació de les obres com en l’enorme varietat de possibilitats que ofereixen els temps i els moments litúrgics. Amb l’aparició de l’orgue simfònic, els mètodes d’orgue de la segona meitat del segle XIX reformularen la registració i en reclassificaren les combinacions.
La registració pot considerar-se tant una ciència com una tècnica, tot i que sense autonomia ni independència pròpies atesa la seva subordinació al text musical i la seva interpretació. És una ciència perquè comporta un estudi seriós i un conjunt de coneixements estructurats per a l’ús correcte dels registres, i forma tot un sistema. Aquests coneixements abracen uns camps molt diversos: acústica, estructura harmònica i física de l’instrument, història de la construcció de l’instrument, funció i caràcter de cada registre, coneixement estructural i analític de les obres, història de la música i de les seves tècniques de composició, història i pràctica de la litúrgia (en el cas de l’orgue emprat per a aquesta finalitat), i domini de les possibilitats i limitacions pròpies de l’instrument concret amb què hom interpreta. I és una tècnica perquè suposa el domini d’una sèrie de procediments complexos com ara: ús concret de cada registre; ús de les diverses combinacions de registres i de teclats (amb intervenció del pedal, en el cas que n’hi hagi, o sense); en l’orgue, utilització dels diversos cossos, dels jocs en façana (o diverses façanes) o interiors, dels teclats partits, de la caixa expressiva o de la d’ecos, etc.; ús dels contrastos, tant tímbrics com dinàmics, dossificant-ne adequadament el grau de suavitat; coneixement de les diverses tessitures en què canta millor cada registre i de l’acústica del local concret on s’actua, etc. Ciència i tècnica s’uneixen amb l’experimentació i la recerca tímbrica adequades, el conjunt resultant dels quals comporta una bona dosi de creació personal, d’habilitat i de destresa per part de l’organista. En definitiva: un art. Un art que, com qualsevol altre, s’escapa a tot intent de predeterminació, d’absolutització i d’encasellament, i que és la confluència de tots els elements citats que es tensen i es destensen en diferents direccions i en proporcions diferents.
Bibliografia
- Anglès, H.: Iohannis Cabanilles, Opera Omnia, 4 vols., Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1927-52
- Cellier, A.: L’Orgue moderne, París 1921
- Correa de Arauxo, F.: Facultad Orgánica, 2 vols., Alcalá de Henares 1626
- Lama, J.A. de la: El Órgano Barroco Español, 4 vols., Junta de Castilla y León, Asociación "Manuel Marín" de Amigos del Órgano, Valladolid 1995
- Merklin, A.: Organología, Madrid 1924
- Riemann, H.: Manual del Organista, ed. Labor, Barcelona 1929