A Occident, en existir la marimba d’orquestra, generalment s’utilitza aquest terme per a referir-se a un tipus de xilòfon amb ressonadors davall cada barra o placa. Tenen formes i mides diverses, perquè són instruments amb un nombre variable de làmines o plaques; se’n poden trobar des dels que es porten penjats al coll fins als que s’han de muntar sobre un suport. El so és produït en posar en vibració les làmines de fusta, que solen ser de fustes dures (palissandre, palissandre rosat), percudint-les amb una o més baquetes de materials diversos, la qual cosa permet variar-ne el timbre i l’ús com a instrument melòdic o bé harmònic.
L’instrument és originari d’Àfrica, des d’on arribà a l’Amèrica llatina. Encara és molt popular a Mèxic i l’Amèrica Central, especialment a Guatemala, on és considerat l’instrument nacional. Els instruments tradicionals africans i centreamericans de vegades porten davall les làmines sonores uns ressonadors fets amb tubs, carabasses o caixetes rectangulars de fusta que poden portar un tros de budell o una pell molt fina que, en sonar les plaques, fa de membrana vibrant modificant-ne el timbre. Aquests ressonadors solen estar instal·lats en una vasa de fusta rectangular, generalment decorada o esculpida artísticament. És habitual que el mateix instrument el toquin alhora dos músics o més. Les marimbes més grosses poden estar compostes de tres parts distintes manejades per tres instrumentistes; el que fa la melodia utilitza dues baquetes, i els dos encarregats de l’acompanyament, tres per hom, que no solen ser de fusta sinó de cautxú dur per al registre agut, la qual cosa li dona una sonoritat clara i brillant, i més voluminoses i folrades de llana per al registre greu, que té així una sonoritat dolça i profunda. Als Estats Units s’han fabricat marimbes des del principi del segle XX per al seu ús en la música popular i de concert, inclosa l’orquestra simfònica. L’any 1947 D. Milhaud escriví el Concert per a marimba i vibràfon, en què desenvolupà les possibilitats i la tècnica de les quatre baquetes. Actualment, un instrument orquestral típic abasta tres o quatre octaves cromàtiques ascendents a partir del do2 i les barres sonores s’ordenen segons el model de les tecles del piano.