En la classificació Hornbostel-Sachs, idiòfon d’entrexoc directe que pertany al grup dels idiòfons de percussió directa. Consisteix en un conjunt de barres metàl·liques afinades -generalment d’acer-, suspeses horitzontalment damunt un bastidor, distribuïdes de manera semblant a les tecles d’un piano, que sonen en ser percudides amb unes macetes. La longitud i el gruix d’aquestes barres en determinen l’afinació; com més llargues i gruixudes són, més greu és el so que produeixen. Solen estar arrenglerades en dues fileres situades a la mateixa altura en progressió de greu (esquerra) a agut (dreta). La seva extensió és de tres octaves, del fa2 al fa2. El so s’origina en posar-les en vibració colpejant-les amb una, dues o més baquetes de diversos materials, la duresa dels quals determina el timbre de l’instrument. Els més usuals solen ser la llana i el cautxú. Fent servir més d’una maceta alhora, el vibràfon pot ser emprat com a instrument melòdic o bé harmònic. A sota de cada làmina sonora hi ha un tub metàl·lic situat en posició vertical que fa de ressonador. L’instrumentista disposa d’un mecanisme accionat amb un pedal, semblant al dels apagadors del piano, que li permet controlar la ressonància de les làmines. A més, cada tub duu inserida a la part superior un disc pla. Aquests discos estan connectats per mitjà d’una vara que hom pot fer girar accionant un motoret elèctric. Així, l’intèrpret, en moure’ls, obre i tanca els ressonadors creant l’efecte de vibrato característic de l’instrument. Actualment hom experimenta amb sistemes electrònics d’amplificació, control de volum i vibrato que permeten la construcció d’aquest instrument sense tubs de ressonància. El vibràfon es desenvolupà als EUA a la dècada del 1920 i el seu ús passà a ser habitual en la música popular i el jazz. Des de la dècada del 1930 s’ha fet servir cada vegada més en la música culta.
m
Música
Vibràfon
© Fototeca.cat/ Idear