En la classificació Hornbostel-Sachs, idiòfon de percussió directa. Les campanes solen estar instal·lades en un campanar o en un bastidor, i per bé que es puguin fer sonar directament, colpint-les amb martells a les mans, el més comú és servir-se d’un teclat, manual o bé amb pedal de transmissió mecànica o elèctrica. Poden utilitzar-se també mecanismes automàtics. El teclat més conegut és el de bastons, amb les tecles de fusta, arrodonides, al qual sol afegir-se un pedaler per a les notes més greus. Un mecanisme semblant al de transmissió en els orgues, amb cables, molles i contrapesos, connecta les tecles i els pedals amb els batalls que fan sonar les campanes. Aquest teclat no es toca amb els dits, sinó amb els punys (els intèrprets solen protegir-se les mans amb unes manyoples de cuir). Els carillons actuals tenen entre trenta i cinquanta campanes, que abasten unes quatre octaves cromàtiques.
D’origen xinès, es difongué i evolucionà a Europa, sobretot als Països Baixos, des de l’Edat Mitjana i tingué l’època d’or durant el segle XVII, coincidint amb l’aparició dels grans mestres en la construcció de campanes. Al segle XI el conjunt estava muntat en un bastidor, i al XIV, arran de l’augment del nombre i la mida de les campanes, començà a instal·lar-se en campanars. Al segle XV el toc manual de les campanes deixà pas a l’ús del teclat, i a mitjan segle següent es construïren molts carillons per a esglésies i ajuntaments, alguns dels quals encara es conserven. L’interès per l’instrument decaigué als segles XVIII i XIX, però experimentà una revifada a l’inici del segle XX, especialment als Països Baixos, i es popularitzà a les esglésies i els campus universitaris dels Estats Units. Són cèlebres els carillons de Bruges, Malines, Gant, Anvers, Lovaina i Utrecht.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- El carilló del Palau de la Generalitat, Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, Barcelona 1989