Els factors demogràfics del creixement econòmic: Catalunya, 1787-1910

L'evolució de la població i de les principals variables

El segle XIX, un període relativament poc estudiat de la història de les poblacions europees

Certificat de bateig. Mataró, 1810.

La realització dels dos primers censos de la població espanyola al final del set-cents semblava presagiar una consolidació ràpida i relativament precoç de l’estadística demogràfica en aquest país, però en realitat no va ser així. L’administració espanyola igual que les dels altres països mediterranis, va trigar encara molts anys a crear i a organitzar un institut modern d’estadística. Durant la primera meitat del segle XIX no es va realitzar cap cens de població i les estadístiques de naixements, defuncions i matrimonis no es varen començar a publicar fins el 1858, un any després de la realització del primer cens del vuit-cents.

No existeixen, doncs, estadístiques de la població espanyola per a la primera meitat del segle XIX i la regularitat i qualitat de les publicades (en particular del moviment natural) durant la segona meitat del segle són sovint molt insatisfactòries. Aquest no és, però, l’únic motiu, ni tampoc el més important, de l’escassetat d’estudis sobre la història de la població espanyola durant el vuit-cents. De fet, observem que en la majoria de països europeus (i també en aquells que disposen de millors estadístiques demogràfiques) el nombre de treballs referits a aquell període és reduït en relació als que s’han consagrat als segles XVIII i XX. En general es podria dir que en tots aquests països, el segle XIX ha esdevingut una frontera entre la pràctica de la demografia històrica i l’anàlisi demogràfica moderna. Per una banda, els demògrafs s’han concentrat en l’estudi de les poblacions actuals i d’aquells problemes que més preocupaven el govern i l’administració pública (el seguiment de la conjuntura i l’elaboració de previsions), i han tendit a abordar els seus treballs sota una perspectiva temporal molt breu que rarament es remunta a abans de la Segona Guerra Mundial. D’altra banda, els historiadors de la població s’han centrat en l’estudi de les poblacions pre-industrials i han tendit a aturar les seves reconstruccions de les dades extretes dels registres parroquials (de baptismes, enterraments i casaments) a la fi del segle XVIII.

Full de declaració de naixement (a dalt) i full del padró del 1875. Durant la primera meitat del segle XIX no es va realitzar cap cens de població i les estadístiques de naixements, defuncions i matrimonis no es varen començar a publicar fins el 1858, un any després de la realització del primer cens del vuit-cents.

En aquest context, i davant les diferents trajectòries que uns i altres investigadors detectaven en l’evolució de les variables demogràfiques, diversos autors varen proposar (en els anys 1930 i 1940) una explicació del fenomen, anomenat de transició demogràfica, que, tot i ésser suggerent no va fer més que accentuar addicionalment l’aïllament existent entre aquelles línies de treball. De fet, aquests autors varen establir, a partir de les sèries demogràfiques disponibles des de mitjan segle XIX per a alguns països europeus i de les sèries més llargues dels països nòrdics (i en particular de Suècia), un model de la transició demogràfica que es pensava que tindria una validesa universal. Segons aquest «model» totes les societats experimentaven durant el procés d’industrialització una sèrie de canvis radicals en la seva dinàmica demogràfica que se succeïen seguint una seqüència determinada. En primer lloc es produïa un important descens de la mortalitat, el qual, encara que no era una condició suficient, sí que era, en canvi, una condició necessària per tal que s’iniciés posteriorment un nou i alhora irreversible procés de davallada de la natalitat. El desfasament més o menys gran entre el descens de la mortalitat i el de la fecunditat provocava inevitablement una acceleració del creixement demogràfic més o menys intensa, segons el cas.

La categòrica dicotomia i oposició que aquest model va establir, així, entre les poblacions pre-transicionals (qualificades genèricament com d’Antic Règim) i les poblacions posttransicionals (dites de Règim Modern) va afermar en els demògrafs la convicció que l’estudi de les poblacions del passat, anteriors al descens secular de la fecunditat, no podia aportar gaires elements d’interès per entendre les poblacions actuals que tenien i utilitzaven la capacitat de controlar la fecunditat. Aquesta convicció i l’especialització dels historiadors de la població en l’estudi del segle XVIII són dos factors que han contribuït a accentuar l’aïllament de la demografia històrica i a fixar una gran i marcada discontinuïtat en els estudis de la història de les poblacions europees. Finalment, la qüestió de la transició demogràfica ha esdevingut el procés que marca aquesta discontinuïtat i s’ha convertit en una «terra de ningú» a la qual els demògrafs i els historiadors de la població s’apropen encara molt prudentment.

Passaport interior. Lleida, 1851. El creixement demogràfic de Catalunya va ser tan intens com el d’Anglaterra i Gal·les durant el set-cents i la primera part del vuit-cents, però quasi tan feble com el de França durant la segona meitat del vuit-cents.

Coneixem encara d’una manera molt incompleta la cronologia i la manera com es varen produir les primeres etapes del procés de la transició demogràfica en els diferents països i regions europees. Comptem, però, amb exemples d’excepció, tres països per als quals s’ha pogut reconstruir de manera precisa l’evolució de la població i de les principals variables demogràfiques des de mitjan segle XVIII fins avui. Només un d’aquests tres països —Suècia— disposava regularment de censos i estadístiques del moviment natural per a tot aquell període. Els altres dos —França i Anglaterra— no disposaven d’aquestes estadístiques demogràfiques fins aproximadament mitjan segle XIX, però han aconseguit fer retrocedir en el temps les seves sèries demogràfiques gràcies a la realització de dos remarcables projectes d’investigació.

Aquests dos projectes de reconstrucció històrica de les sèries demogràfiques portats recentment a terme a França i a Anglaterra, a més, són l’expressió més completa del progrés de la demografia històrica durant les quatre últimes dècades, car han demostrat que era possible de reconstituir la població del passat durant un llarg període de temps abans de l’aparició dels primers censos moderns. El procediment emprat per reconstruir la població d’aquests dos països és diferent, però el seu fonament i el punt de partida és el mateix: la reconstrucció, durant intervals de temps regulars, del nombre de naixements i de defuncions (classificades per sexes i edats). Aquesta reconstrucció, feta sobre una mostra representativa de les parròquies del país, és la base sobre la qual es procedeix a “aixecar” o a “retroprojectar” la població del passat.

Llicència del servei militar. Tarragona, 1887.

Redempció del servei militar, mitjançant pagament. Barcelona, 1903.

Cal dir que el mèrit principal d’aquestes reconstruccions, al capdavall, és el d’haver contribuït d’una manera molt significativa a desplaçar els debats sobre història de la població, ja que han permès descobrir diferències molt notables entre els processos de transició de França i d’Anglaterra i d’aquests dos països i Suècia, la qual cosa ha suscitat tot un seguit de nous i suggestius interrogants sobre les variants nacionals i regionals del procés de transició demogràfica europea, així com sobre les seves possibles causes i conseqüències. Els excel·lents resultats obtinguts per la recerca demogràfica d’aquests tres països constitueixen així el millor incentiu per a procedir en el futur a la realització de reconstruccions similars en altres països i regions.

A continuació, presentarem molt succintament els «models» de la transició demogràfica que es dedueixen dels casos estudiats. Aquesta presentació ens ajudarà a enfocar els principals trets de l’evolució demogràfica de Catalunya entre el final del segle XVIII i el començament del segle XX, període de temps relativament oblidat per la recerca demogràfica però que ha atret, en canvi, la màxima atenció dels estudiosos d’història econòmica durant aquests últims anys.

Els “models” de la transició demogràfica d’algunes poblacions europees

No és d’estranyar que l’avaluació del creixement demogràfic dels segles XVIII i XIX hagi estat una qüestió llargament debatuda pels historiadors de la població i que continuï essent-ho en molts països que, com el nostre, no han pogut resoldre-la encara d’una manera prou satisfactòria. És sorprenent, en canvi, l’ample acord que es va establir des de molt aviat entre els historiadors a l’hora de determinar els components o causes immediates del creixement “modern” de la població. Aquests pensaven fins fa molt poc en una única causa: el descens de la mortalitat. D’una banda, no concebien que la fecunditat hagués pogut augmentar en els segles XVIII i XIX per sobre dels nivells suposadament molt elevats i estables de les societats pre-industrials, i de l’altra tenien diverses evidències que el descens secular de la mortalitat d’algunes poblacions europees havia començat molt aviat en el segle XVIII.

Aquestes qüestions, però —ravaluació del creixement demogràfic dels segles XVIII i XIX i la determinació dels seus components—, ara poden abordar-se de manera precisa a partir de les sèries anuals de natalitat i de mortalitat reconstruïdes per a Suècia, França i Anglaterra entre 1740 i 1940, les quals permeten detectar l’existència de processos molt diferenciats. Observem, si més no, en el gràfic 1 que el creixement natural d’aquests tres països (la diferència entre la taxa de natalitat i la de mortalitat) ha estat molt diferent al llarg del període, que la mortalitat ha disminuït en els tres casos, però que l’evolució de la natalitat ha estat significativament diferent.

A Suècia, concretament, és a l’únic país on observem la successió de les fases descrites per la teoria de la transició demogràfica: la natalitat es manté a nivells relativament elevats fins a la segona meitat del segle XIX en què inicia la davallada secular, i és l’anterior i més ràpid declivi de la mortalitat l’únic motor de l’acceleració del creixement demogràfic.

A França, en canvi, la natalitat disminueix ja des de mitjan segle XVIII, de manera simultània i paral·lela al descens de la mortalitat i, tot i que és el país que registra una davallada més intensa de la mortalitat, és també el que registra un creixement natural més feble.

Evolució dels components del creixement natural de la població de Suècia, de Francia i d'Anglaterra i Gal·les, entre 1740 i 1940.

A Anglaterra i Gal·les, finalment, la natalitat augmenta primer d’una manera molt significativa entre 1750 i 1820, i és el principal factor de la forta embranzida del creixement demogràfic del país, seguit pel descens de la mortalitat. A partir del 1820 i fins al final del segle, la davallada de la mortalitat serà ja l’únic factor que permetrà sostenir les taxes de creixement natural als nivells elevats que ja s’havien registrat al començament d’aquell segle.

En resum, podríem dir que l’evolució del creixement natural d’aquests tres països va ser molt diferent tant pel que fa a la seva intensitat com al pes relatiu dels seus components (la mortalitat i la natalitat), i que això ha obligat als historiadors a ser més prudents i més exigents a l’hora de qualificar, interpretar i explicar el creixement demogràfic modern. Aquests saben ara que les causes demogràfiques pogueren ser diferents i que, per tant, també ho pogueren ser els determinants sòcio-econòmics, motiu pel qual els estudis ja no es poden limitar únicament, com s’havia fet fins ara, a explicar l’evolució de la mortalitat.

La reconstrucció de la història de la població d’altres països i regions europees ens mostrarà fins a quin punt el cas anglès, que és el que menys s’ajusta al model descrit per la teoria de la transició demogràfica, és un cas únic i excepcional. Per ara, diferents autors ja han assenyalat, a partir d’evidències parcials o fragmentàries, que d’altres poblacions europees també haurien conegut una transició semblant. Jan de Vries i Mokyr, per exemple, han suggerit que el fort creixement de la població dels Països Baixos després del 1800 i d’Irlanda entre 1745 i 1845 s’explicaria fonamentalment per un augment de la natalitat, el qual, segons pensa Mokyr, no hauria estat únicament el resultat d’un augment de la nupcialitat, com és el que sembla que va succeir a Anglaterra, sinó també d’un increment de la fecunditat legítima.

Jaime Benavente, en el capítol següent, examina l’evolució dels diferents components del creixement demogràfic de Catalunya durant els segles XVIII i XIX, i esbossa un esquema, el més complet de què disposem actualment, del procés de la transició demogràfica de Catalunya. En les línies següents explorarem les semblances i diferències entre aquest esquema i els models de la transició dels tres països que acabem de presentar.

La trajectòria i els components del creixement demogràfic de Catalunya: evidències i hipòtesis

L’esquema de la transició demogràfica de Catalunya que ens esbossa Benavente és significativament diferent del de cadascun dels tres països acabats de considerar ja que l’augment de la natalitat seria, segons aquest autor, la causa principal i gairebé única de l’acceleració del creixement demogràfic de Catalunya durant el set-cents i la primera meitat del vuit-cents.

Avui encara no podem dibuixar de manera precisa la trajectòria del creixement demogràfic de Catalunya durant aquest període, però tenim bastants indicis per a afirmar que la població de Catalunya va créixer a un ritme molt ràpid, molt més ràpid que les altres regions espanyoles, durant la major part d’aquell període. La sèrie de censos que s’inicia el 1857 ens indica que entre aquella data i la dècada de la Primera Guerra Mundial, la població de Catalunya va créixer en canvi a un ritme relativament lent, una mica més lent fins i tot que la població espanyola. En resum, el creixement demogràfic de Catalunya va ser tan intens probablement com el d’Anglaterra i Gal·les durant el set-cents i la primera meitat del vuit-cents, però quasi tan feble com el de França durant la segona meitat del vuit-cents.

Segons les estimacions de Benavente, la taxa de mortalitat de la població de Catalunya era de 35-40 ‰ al voltant del 1787, és a dir, molt superior a la de Suècia, Anglaterra, i França en aquelles dates (vegeu el gràfic 1), i també a diferència d’aquests tres països el seu descens hauria estat molt feble abans del final del vuit-cents.

La taxa de natalitat catalana, alhora, era també molt elevada al voltant del 1787: amb un valor pròxim a 45 %o, superava de molt la taxa de natalitat de França i Suècia d’aquells anys però també la d’Anglaterra dels anys 1810 i 1820 (vegeu el gràfic 1). Benavente considera que els elevats nivells de la natalitat catalana del final del set-cents corresponen als d’una fase d’apogeu i de culminació d’un llarg cicle de la fecunditat: la fase ascendent d’aquest cicle cobriria la major part del segle XVIII i la fase descendent començaria els anys 1830 i s’allargaria fins als anys 1950. L’augment de la nupcialitat i la davallada de la fecunditat legítima serien els factors protagonistes respectivament de la fase ascendent i de la fase descendent d’aquest cicle.

En conclusió, podríem dir que, a diferència dels altres tres països presentats anteriorment, l’acceleració del creixement natural de la població de Catalunya, durant el set-cents i primera meitat del vuit-cents, s’explicaria quasi únicament per l’augment de la natalitat ja que el declivi de la mortalitat al llarg d’aquest període es podria qualificar de lentíssim. L’augment de la natalitat de Catalunya podria recordar en molts aspectes el d’Anglaterra, però hi hauria una diferència important: el «baby boom» anglès s’inscriu i es superposa al procés de transició de la mortalitat, el «baby boom» català, en canvi, s’hi anticipa. Així doncs, qualificar de «transicional» el fort creixement demogràfic de Catalunya en aquell període seria força inexacte.

Per acabar voldríem afegir que en el cas de Catalunya el model de la transició demogràfica podria ser encara més complex a conseqüència del fenomen migratori. En aquest sentit caldria preguntar-se en primer lloc si el creixement natural va ser l’únic component del fort creixement demogràfic de Catalunya durant el set-cents i la primera meitat del vuit-cents, o, dit d’una altra manera, si pot negligir-se el creixement migratori de Catalunya durant aquell període. Malauradament aquesta pregunta encara no pot contestar-se avui. Les avaluacions del creixement natural i total de la població catalana són massa imprecises per pretendre extreure’n una estimació satisfactòria dels saldos migratoris.

Hi ha, de tota manera, un acord tàcit entre diferents autors (entre els quals es troba també Benavente) sobre el fet que els moviments migratoris no varen afectar l’evolució demogràfica de Catalunya durant el set-cents i els dos primers terços del vuit-cents. Però les evidències sobre les quals es fonamenta aquest acord no són concloents i la hipòtesi, anomenem-la «contrària», que el creixement migratori hauria pogut ser significativament positiu abans del darrer terç del vuit-cents, em sembla que concordaria millor amb el que sabem de l’evolució demogràfica de Catalunya durant aquell període.

En primer lloc, com podem si no explicar que els factors sòcio-econòmics (associats al creixement del sector agrari i de les activitats proto-industrials i industrials) que varen estimular l’augment de la nupcialitat i de la natalitat catalanes no haguessin estimulat també la immigració?

En segon lloc, si comparem el creixement demogràfic de les diferents comarques de Catalunya durant el set-cents i primera meitat del vuit-cents (vegeu el mapa 4), observem que les comarques meridionals i les de la franja oest varen créixer a un ritme més ràpid que el conjunt de Catalunya. La més intensa i sobretot més precoç nupcialitat de les dones d’aquestes comarques, com han posat de relleu Moreno, Soler i Fuentes i també Benavente, ^hauria estat l’únic factor que explicaria el seu creixement demogràfic més gran? Si pensem que el creixement migratori d’aquestes comarques podia haver estat significativament positiu sembla raonable suposar que entre els immigrants que van acudir a aquestes comarques n’hi haguessin de catalans però també de les zones veïnes de l’Aragó i València.

Finalment, la hipòtesi que la taxa de creixement migratori de Catalunya podia haver estat significativament positiva abans del darrer terç del segle XIX ens podria ajudar a explicar el fort creixement demogràfic de Catalunya entre els anys 1830 i 1850 quan la fecunditat va declinar, segons ens indica Benavente, i quan les generacions que tenien llavors l’edat de reproduir-se eren les «generacions buides» (o poc nombroses) nascudes durant els anys de crisi i de guerra del començament del segle.

En conclusió, per avaluar i ponderar d’una manera concloent els diferents components del creixement demogràfic de Catalunya durant el set-cents i una gran part del vuit-cents caldrà reconstituir l’evolució de la població catalana —del nombre dels seus efectius i de la seva estructura per sexes i edats— abans del cens del 1857. Només sobre aquesta base es podran reconstruir les sèries cronològiques dels indicadors més significatius de les diferents variables de la dinàmica demogràfica. Anglesos i francesos ens han mostrat dos procediments per reconstruir la població del passat i fer retrocedir en el temps les sèries demogràfiques. L’exemple d’aquests països i l’elevat nombre de parròquies catalanes per a les quals ja s’han reconstruït les seves sèries de baptismes i d’enterraments (sobretot del segle XVIII) ens indiquen que no estem tan lluny de fer un pas endavant important en la reconstrucció de la història de la població catalana.

No cal dir que la reconstrucció de sèries cronològiques llargues i contínues, de les principals magnituds i variables demogràfiques, és un requisit bàsic i ineludible per a l’estudi de les interrelacions entre creixement demogràfic i creixement econòmic. El tema, però, és molt complex i ric en manifestacions diverses i es pot abordar des de perspectives i òptiques d’anàlisi diferents. En els dos apartats següents d’aquest capítol s’examinaran dos aspectes de l’evolució demogràfica de Catalunya bàsics i essencials per a entendre el seu creixement econòmic: la mobilitat geogràfica i els canvis en la distribució territorial de la població, i els canvis simultanis en la força de treball i en les activitats econòmiques de la població.

La mobilitat geogràfica i els canvis en la distribució territorial de la població

Hem vist a la secció precedent que la població de Catalunya va créixer a un ritme força intens i molt més ràpid que el conjunt de la població espanyola durant el set-cents i primera meitat del vuit-cents. I sabem que durant la major part del segle XX el creixement demogràfic català ha estat també molt més intens que l’espanyol. Estem habituats, doncs, a relacionar la precocitat del procés d’industrialització i el relativament més ràpid creixement econòmic de Catalunya, respecte a les altres regions espanyoles, amb les seves taxes de creixement demogràfic també més elevades.

El procés d’industrialització va generar, però, disparitats molt grans i cada cop més accentuades en el creixement demogràfic de les diverses zones de Catalunya. L’objectiu d’aquesta secció és analitzar aquestes disparitats i contemplar el creixement demogràfic des d’una perspectiva territorial més detallada però també més suggestiva a l’hora d’analitzar les relacions existents entre creixement demogràfic i creixement econòmic.

En un primer apartat, es reconstruirà i compararà l’evolució de la població rural i urbana per analitzar com les seves respectives trajectòries varen determinar la del conjunt de la població de Catalunya. En un segon apartat, s’examinaran les corbes de creixement de les comarques i es classificaran de manera que permetin precisar quines zones de Catalunya van admetre un augment més fort de la densitat de població i en quines zones el sector industrial i de serveis, però també el sector agrari, van generar més demanda de treball.

L’anàlisi de les disparitats territorials del creixement demogràfic ens descobrirà la importància dels moviments migratoris interns de Catalunya durant el vuit-cents i en particular durant la segona meitat d’aquell segle quan el creixement del conjunt de la població va ser el més feble d’aquests tres darrers segles. L’alentiment del creixement i la relativa manca de dinamisme demogràfic de Catalunya durant la segona meitat del vuit-cents amaguen un procés molt intens de mobilitat i de redistribució interna de la població sobre el territori, procés que es va constituir en un dels principals motors del creixement industrial i econòmic de Catalunya durant el període.

Despoblament rural i creixement urbà

Algunes qüestions metodològiques prèvies

Girona, 1884 (a dalt), i Reus, 1882 (a baix), en fotografies publicades a “La Ilustració Catalana” d'aquells anys. Entre el 1787 i el 1910 els centres urbans van passar de representar el 15 % al 43 % de la població de Catalunya, mentre que el pes relatiu dels municipis rurals disminuïa en una quantia semblant, del 61 % al 34 %.

Els censos espanyols del vuit-cents no presenten classificacions de la població segons tipus o categories de municipis. El criteri que nosaltres hem utilitzat per definir aquestes categories és la importància del municipi en nombre total d’habitants. Aquest criteri obliga a traçar una divisió arbitrària dels municipis en diverses classes però permet de distingir-ne dues almenys de molt diferents: la dels municipis rurals amb menys de 2.000 habitants i la dels municipis urbans amb més de 10.000 habitants. Els qualificatius de rural i urbà són molt apropiats per a expressar les diferències que existien a Catalunya entre l’estructura de l’activitat econòmica de la població resident en una i altra categoria de municipis. Aquestes diferències s’estenien també en aquella època a l’àmbit del consum: els canvis més ràpids de les necessitats i preferències de la població urbana i el seu nivell d’autoconsum més baix feien que la composir ció de la demanda de béns i serveis de la població dels municipis més grans fos molt diferent de la dels municipis més petits. Des d’aquests dos punts de vista (l’activitat i el consum) la població dels municipis mitjans (de 2.000 a 10.000 habitants) era lògicament menys homogènia i es prestava més malament a una possible qualificació.

No obstant, al quadre 2, que mostra la distribució en percentatges de la població de Catalunya segons la importància o la categoria dels municipis, en els diferents censos del període 1787-1910, veiem que els municipis mitjans (de 2.000 a 10.000 habitants) van representar sempre un percentatge gairebé constant (pròxim al 25 %) de la població total, i que l’augment del percentatge de la població urbana es va produir sobretot en detriment únicament dels municipis rurals. Concretament, entre 1787 i 1910, els centres urbans van passar de representar el 15 % a representar el 43 % de la població de Catalunya, mentre el pes relatiu dels municipis rurals disminuïa en una quantia semblant, del 61% al 34%.

El procés d’urbanització (és a dir, l’augment del percentatge de la població urbana) es produeix per l’acció de dos mecanismes diferents que ens sembla convenient distingir: un creixement relativament generalitzat i intens de tots els municipis que fa que alguns d’ells passin a ser considerats nous centres urbans o un creixement desigual i relativament més ràpid dels centres urbans respecte a la resta dels municipis.

Gràfic de les taxes de creixement de la població de Catalunya segons la dimensió demogràfica dels municipis, 1787-1910.

Aquest segon mecanisme és el que caracteritza el procés modern d’urbanització que ha acompanyat la industrialització, la qual ha permès que la població urbana (i activa en el sector industrial i de serveis) pogués augmentar de manera molt ràpida i sostinguda sense que necessàriament augmentés la població agrària (en alguns casos fins i tot disminueix). Per posar en relleu aquest segon mecanisme hem calculat i comparat les taxes de creixement (acumulatiu anual) de les diferents categories de municipis entre els diferents censos del període 1787-1910. Aquestes taxes que es presenten al quadre 3 (i que s’han representat al gràfic corresponent), s’han calculat sobre territori constant, el dels municipis que pertanyien a la categoria indicada a l’inici de cadascun d’aquells períodes intercensals. D’aquesta manera la taxa de creixement de la població de Catalunya durant un període intercensal es pot obtenir calculant una mitjana ponderada de les taxes de creixement de les cinc categories de municipis establertes, on els coeficients de ponderació són els percentatges de la població que a l’inici del període residia en aquelles cinc categories. Dit d’una altra manera, la taxa de creixement de Catalunya depèn de les taxes de creixement de les distintes categories de municipis, que veiem al quadre 3, però a mesura que passa el temps tendeix a aproximar-se a la dels municipis urbans que són els que representen,, com veiem al quadre 2, un percentatge cada vegada més gran del total de la població.

El creixement de la població rural i urbana: etapes del procés d’urbanització

Edicte de l’alcalde de Barcelona, el 1846, amb motiu de les moltes construccions que es fan a la ciutat. A partir de mitjan segle XIX el creixement de la ciutat de Barcelona es va enlairar per sobre del de la resta del país i va acabar essent molt intens a la fi de segle.

Les dades del quadre 3 mostren clarament la diferent trajectòria dels municipis rurals i urbans de Catalunya al llarg del vuit-cents. Entre 1787 i 1857 el creixement demogràfic dels municipis rurals va ser molt ràpid en termes relatius, més ràpid que el dels municipis mitjans i tan ràpid com el dels centres urbans. A partir d’aquella última data, però, el creixement rural va esdevenir estacionari o negatiu mentre que el creixement de la població urbana de Catalunya va prosseguir durant la segona meitat del vuit-cents a un ritme cada vegada més accelerat.

Una anàlisi més detinguda de l’evolució de les taxes de creixement de les diferents categories de municipis (representades al gràfic del creixement de la població) permet matisar millor aquestes afirmacions. De fet, durant la segona meitat del vuit-cents, només el grup de municipis que componen l’actual ciutat de Barcelona (l’única del grup de més de cent mil habitants) va créixer a un ritme tant o més ràpid que el de la primera meitat del segle. En canvi, el creixement de les altres ciutats de Catalunya (més pròximes als deu mil que als cent mil habitants) es va alentir durant la segona meitat del vuit-cents, a excepció únicament de la dècada anterior al cens del 1887. A partir de mitjan segle XIX, doncs, el creixement de la ciutat de Barcelona es va enlairar per sobre del de la resta del país i va acabar essent molt intens a la fi de segle, quan el comportament de totes les altres categories de municipis esdevenia estacionari o fins i tot negatiu. Finalment cal assenyalar que els dos grups de municipis mitjans, de 2.000 a 5.000 i de 5.000 a 10.000 habitants (vegeu el gràfic del creixement de la població), segueixen, en cada cas, una evolució semblant i paral·lela a la dels municipis rurals i urbans, respectivament.

La plaça de Catalunya, el 1888.

En síntesi, si considerem les diverses trajectòries observades en el creixement dels municipis rurals i urbans al llarg del vuit-cents podem distingir dues etapes en el procés d’urbanització de la població de Catalunya sense precisar-ne encara la durada exacta:

La primera etapa, que engloba la primera meitat del segle, es caracteritza per un creixement molt ràpid i similar de totes les categories de municipis, però també per l’augment del percentatge de la població urbana gràcies, bàsicament, a l’augment del nombre de municipis de més de deu mil habitants i a l’ampliació de la xarxa urbana. El 1787, per exemple, Catalunya comptava només amb quatre ciutats (Barcelona, Reus, Tortosa i Lleida) que superaven els 10.000 habitants. L’any 1857, en canvi, encara que aquestes ciutats representaven el mateix percentatge de la població total (el 15 %), ara eren 14 els municipis que arribaven a aquella categoria i feien augmentar, així, el percentatge de la població urbana del 15 % al 27 %.

La segona etapa, de mitjan segle XIX a la Primera Guerra Mundial, es caracteritza per un creixement fort i sostingut de les ciutats per l’estancament i minva dels municipis rurals, i per un continuat augment de la importància relativa de la població urbana, però ara ja no tant per l’ampliació del nombre de ciutats com per l’accentuada divergència entre les taxes de creixement de les ciutats i de la resta del país. Durant la segona meitat del vuit-cents, a més, la continuïtat del creixement urbà s’aconsegueix a costa, sobretot, del despoblament dels municipis rurals, ja que la immigració de fora de Catalunya no va ser suficient, al llarg del període, per a compensar l’alentiment del creixement natural de la població i per a garantir la continuïtat del creixement urbà.

A partir dels anys de la Primera Guerra Mundial, a la fi, doncs, del període analitzat aquí, la població rural representava ja un percentatge molt reduït de la població total i la immigració de fora de Catalunya fou l’únic mecanisme que va permetre sostenir i augmentar les taxes de creixement tant de la població urbana com del conjunt de la regió.

Una nota sobre les migracions interiors rurals-urbanes

És molt difícil avaluar, amb les dades disponibles actualment, els components (natural i migratori) del creixement demogràfic dels municipis rurals i urbans de Catalunya. Per a fer-ho caldria procedir a l’explotació i anàlisi d’una mostra suficientment representativa dels registres parroquials, ja que recordem que les estadístiques del moviment natural no es van començar a publicar regularment fins el 1878 i llavors només es van publicar els totals provincials i de les capitals de província.

No obstant, tenim bastants indicis que la taxa de creixement natural dels municipis rurals va ser probablement superior a la dels centres urbans i a la del conjunt de Catalunya durant tot el vuit-cents. Si a les taxes de creixement general dels municipis rurals (del quadre 3) els restéssim les taxes de creixement natural de Catalunya (estimades per Benavente a la p. 25) obtindríem segons la hipòtesi anterior, una «estimació mínima» de les taxes de creixement migratori d’aquesta categoria de municipis. Segons aquesta estimació la taxa de creixement migratori del grup de municipis rurals hauria estat sempre negativa i particularment intensa durant la segona meitat del vuit-cents, exceptuant únicament els anys 1878-87. Si tenim en compte que aquests municipis representaven encara l’any 1857 vora del 50 % de la població de Catalunya és fàcil imaginar la importància que en xifres absolutes van poder tenir les migracions interiors (rurals-urbanes) durant el vuit-cents i en particular durant la segona meitat d’aquell segle.

L’evolució demogràfica de les comarques

Un assaig de classificació de les corbes de creixement comarcal

El creixement de la població de les comarques entre 1787 i 1857..

El cens de Floridablanca (del 1787) és l’única referència que tenim per estimar el creixement demogràfic de les comarques durant la primera meitat del vuit-cents i és per aquesta raó que en un altre treball hem intentat establir una primera avaluació de la qualitat i grau de cobertura d’aquell registre en vint-i-dues comarques de Catalunya per a les quals disposem, també, d’una mostra suficientment representativa de sèries extretes dels registres parroquials. En aquell treball s’explica com s’ha procedit a establir aquesta avaluació i com s’ha arribat a la conclusió que calia corregir i augmentar la xifra de la població total de sis d’aquelles vint-i-dues comarques. Fora d’alguna d’aquestes sis comarques, sobre el conjunt de les vint-i-dues analitzades, el nivell de subregistre d’aquell cens no sembla que hagi estat gaire elevat ni tampoc gaire superior, probablement, al dels primers censos de la segona meitat del vuit-cents.

A partir de les dades corregides del cens de Floridablanca i del cens del 1857 hem calculat, doncs, les taxes de creixement de les comarques entre aquelles dues dates i les hem representades en el mapa 4. L’existència de censos regulars a partir del 1857 permet dibuixar amb més precisió les corbes de creixement de les comarques. Aquestes corbes que es presenten al gràfic 6 s’han classificat en tres grups segons la data en què les diferents comarques van registrar la seva màxima densitat de població del vuit-cents. El mapa 5 tradueix aquesta classificació i indica fins a quin moment les diferents comarques de Catalunya van aconseguir augmentar la seva densitat demogràfica. El gràfic 6 i els mapes 4 i 5, doncs, permeten comentar les diferents trajectòries demogràfiques comarcals durant el segle XIX, i plantejar, si més no, algunes hipòtesis interpretatives.

Comarques que el 1857 van atènyer la màxima densitat de població del vuit-cents

Data en què les comarques varen registrar la seva màxima densitat de població del segle XIX.

Totes les comarques d’aquest grup (16 en total) estaven situades com veiem en el mapa 5, al nord de Catalunya (al nord d’una línia que aniria de la ciutat de Barcelona a la de Lleida), i van créixer a un ritme força variable entre 1787 i 1857. Normalment, aquest fou inferior al del conjunt de Catalunya però cal assenyalar l’excepció de l’Anoia, el Berguedà, la Noguera i l’Alt Urgell, comarques que, segons mostra el mapa 4, van créixer a un ritme més ràpid que la resta del país.

La remuntada de la població d’algunes comarques del nord de Catalunya, com el Ripollès o el Berguedà, està relacionada amb la instal·lació durant el darrer terç del segle dinou d’un cert nombre d’indústries tèxtils a les valls fluvials muntanyenques. De dalt a baix: Sant Joan de les Abadesses; Gironella; i Puigreig.

A partir del 1857 i fins a la fi del vuit-cents (vegeu el gràfic 6), les setze comarques del grup van mantenir una tendència regressiva però aquesta es va veure parcialment frenada, en alguns casos, durant els anys 1878-87, com a conseqüència, probablement, de la significativa expansió del conreu de la vinya en algunes zones de l’interior de Catalunya. Com sabem, els efectes econòmics, i també els demogràfics, de l’expansió d’aquest conreu es van veure potenciats per la favorable conjuntura de què es beneficiava el vi català durant aquells anys en els mercats internacionals.

A partir del final del vuit-cents cinc comarques d’aquest grup (les de la província de Barcelona i el Ripollès) aconsegueixen capgirar aquella tendència i sobrepassen finalment, en els primers censos del segle XX, la densitat de població registrada l’any 1857. La remuntada molt notable de la densitat de població d’algunes d’aquestes comarques (com per exemple el Berguedà i el Ripollès) probablement està relacionada, alhora, amb la instal·lació durant el darrer terç del dinou d’un cert nombre d’indústries tèxtils a les valls fluvials muntanyenques.

Les altres comarques d’aquest grup (les nou del quadrant nord-oest de Catalunya més la Garrotxa i la Selva), en canvi, no van sobrepassar la densitat de població del 1857 en cap dels primers censos del segle XX, i en alguns casos tampoc després. De fet, la densitat d’aquestes comarques ja era relativament feble el 1857, sobretot en les més occidentals d’alta muntanya on l’oferta de terres conreables era molt reduïda i les dificultats d’accessibilitat molt importants. Les comarques pre-pirinenques orientals i algunes de la depressió central, alhora, si bé haurien aconseguit densitats de població una mica més elevades, gràcies al desenvolupament de les activitats industrials tradicionals durant el set-cents, la posterior mecanització de la indústria tèxtil durant el segon terç del segle XIX hauria acabat desfavorint-les en benefici de les comarques més pròximes a la costa que eren llocs d’arribada del carbó anglès o d’aquelles que disposaven de millors recursos hidràulics. Com ha mostrat E. Camps la població d’aquestes comarques durant el segon terç del segle XIX va contribuir d’una manera molt significativa a fornir de mà d’obra algunes ciutats industrials, com per exemple Sabadell.

Finalment, observem que aquest grup de setze comarques només tenia quatre municipis que sobrepassessin, durant el dinou, la xifra de deu mil habitants: Igualada, Olot, Vic i Mataró. Les tres primeres ciutats van perdre població després del 1857 i, per tant, van seguir fins a finals de segle una evolució semblant a la de la resta de la seva comarca. Només Mataró va seguir una evolució diferent a la del Maresme. El principal motor del seu creixement fou, aquí, la moderna indústria fabril.

Comarques que el 1887 van atènyer la màxima densitat de població del vuit-cents

Publicitat de la casa Joan Domènech, de St. Sadurní d’Anoia, al principi del segle XX: collint el raïm (a dalt) i pesant la collita. L’estímul del vi venut a bon preu i les exigències de mà d’obra de les labors vitícoles van fer que la vinya esdevingués un conreu eminentment colonitzador. L’establiment de noves famílies rurals es va traduir en un augment demogràfic.

Com podem veure també en el mapa 5, vuit de les deu comarques d’aquest grup formaven una corona molt compacta al voltant de la ciutat de Tarragona, i de fet presentaven característiques força semblants. Com a resultat de la gran importància econòmica que va adquirir en aquests indrets el conreu de la vinya i les activitats relacionades amb l’elaboració i la comercialització del vi, la seva densitat demogràfica era ja molt elevada a finals del set-cents. Tot seguit, aquesta densitat va continuar augmentant, encara que a un ritme inferior al del conjunt de Catalunya, fins al cens del 1887 (vegeu el mapa 4). A partir d’aquest moment, però, i després d’una dècada de relativa prosperitat econòmica i demogràfica, les crisis de malvenda del vi i la fil·loxera van provocar una caiguda sobtada de la població, la qual va prosseguir en la majoria de casos durant les primeres dècades del segle XX.

La fil·loxera havia arribat abans a les comarques gironines i és per aquesta raó que en el cas de l’Alt Empordà i del Gironès (vegeu el gràfic 6) no s’observa un canvi de tendència tan pronunciat i centrat a l’entorn del 1887 en la seva evolució demogràfica.

Finalment, observem que les deu comarques d’aquest grup concentraven un nombre de ciutats superior al del grup anterior: Reus, Valls, Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Fig;ueres i Girona. El creixement de moltes d’aquestes ciutats està directament associat al creixement de les activitats relacionades amb el sector viti vinícola. No ens hem d’estranyar, doncs, que aquestes ciutats seguissin una jevolució semblant a la de la resta de la comarca: primer creixemenf fins el 1887 i després retrocés durant les primeres dècades del segle XX.

Comarques que van créixer d’una manera ininterrompuda durant tot el vuit-cents

Entre les comarques que van créixer d’una manera ininterrompuda durant tot el vuit-cents trobem el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Bages, que van concentrar les ciutats més dinàmiques de Catalunya. A dalt, Barcelona, el 1874. A baix, la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat).

Aquest grup està constituït per dos tipus de comarques molt diferents.

D’una banda, les set comarques sud-occidentals de les províncies de Lleida i Tarragona que eren bàsicament agrícoles i poc urbanitzades, amb una densitat de població molt feble al final del set-cents, van créixer a un ritme més ràpid que el conjunt de Catalunya gairebé durant tot el segle XIX (vegeu els mapes 4 i 5). Aquest creixement i el de les seves dues ciutats (Tortosa i Lleida) va estar associat, sobretot, al seu creixement agrari, en concret, a l’extensió de la superfície conreada i a l’augment de la superfície regada, gràcies a la construcció dels canals de l’Urgell i de l’Ebre. Una altra comarca molt allunyada de les anteriors però que va aconseguir de mantenir un creixement positiu i sostingut durant tot el vuit-cents fou el Baix Empordà. I el seu creixement i el del municipi de Sant Feliu de Guíxols, que aconseguí sobrepassar els deu mil habitants el 1900, cal relacionar-los també amb el creixement de les activitats agràries, i en particular amb la producció, fabricació, comerç i exportació de suros i taps.

D’altra banda, en aquest grup trobem també les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Bages que van concentrar les ciutats més dinàmiques de Catalunya (les que componen l’actual ciutat de Barcelona, Badalona, Sabadell, Terrassa i Manresa). Aquestes ciutats reunien una part molt important de la moderna indústria fabril de Catalunya i el seu creixement va ser molt ràpid durant la segona meitat del vuit-cents.

Els factors determinants de la densitat de població al final del vuit-cents

Indicador de la densitat de població descompost segons els tres factors definits al text.

Hi ha tres factors que poden ajudar a explicar la desigual distribució territorial de la població de Catalunya al final del segle XIX.

Un primer factor és l’oferta de terra agrícola que mesurarem amb el percentatge de superfície conreada sobre la superfície total de cada partit judicial. Les diferències internes d’aquest indicador, a Catalunya, al final del vuit-cents expressen força bé els límits fixats per les condicions geogràfiques i naturals a les diferents zones del país.

Un segon factor és el grau d’intensificació en l’explotació del sòl agrícola. Aquest factor el mesurarem relacionant, el nombre d’actius masculins del sector i agrari i el nombre d’hectàrees conreades per a cada partit judicial. No es pot interpretar com un indicador del nivell relatiu de pobresa o benestar dels treballadors agraris ja que les diferències en la productivitat de la terra poden ser molt elevades, i existeixen, a més, altres activitats, com la forestal, la ramadera, la caça o la pesca, que no es consideren quan es mesura únicament la superfície conreada.

Finalment, hem definit un tercer indicador per a reflectir la presència d’altres activitats no agràries i el grau d’urbanització dels respectius partits judicials: la relació entre la població total i la població activa masculina del sector agrari.

Definits així aquests factors, l’indicador tradicional de la densitat de població es pot descompondre de la manera que s'indica a la imatge adjunta.

El mapa 7a, que representa el primer factor, mostra la diferent disponibilitat de terra conreable entre la Catalunya septentrional i la Catalunya meridional, i ja permet distingir una franja costanera que anava del partit judicial de Reus fins al de Mataró, on la superfície dels conreus representava més del 50 % de la superfície total el 1887, gràcies, sobretot, a l’elevada presència de la vinya. Alhora, és important destacar que la superfície conreada de Catalunya va augmentar molt poc i en un nombre molt reduït de comarques (les del sud de Tarragona i de Lleida) entre 1887 i les primeres dècades del segle XX.

Mapa 7b. Relació entre la població activa masculina del sector agrari i superfície conreada.

Vegem el mapa 7b, que representa el segon factor: permet distingir una zona on la “densitat agrícola” era força superior a la resta de Catalunya amb més de 40 homes actius per km2 de terra conreada. Aquesta zona es situava a l’est d’una línia que anava des de Vilanova i la Geltrú fins a Olot, i reunia algunes de les comarques gironines on la ramaderia i l’explotació surera tenien una importància creixent, i també les comarques pròximes a la ciutat de Barcelona.

Finalment, el mapa 7c representa la relació entre la població total i la població activa masculina en el sector agrari. Observem que aquesta relació és superior a 6 habitants per actiu agrari en els partits de Barcelona, Sabadell, Terrassa, Mataró, Vilanova i la Geltrú i Tarragona i de 5 en els de Manresa, Berga, Vic, Arenys de Mar, la Bisbal i Reus. En la franja oest de Catalunya, tota la província de Lleida i el sud i interior de Tarragona, en canvi, aquesta relació és inferior a 4 i ens indica que un alt percentatge de famílies depenien, aquí, estrictament dels ingressos agraris.

Mapa 7c. Relació entre la població total i la població activa masculina del sector agrari.

Aquests tres mapes ens ajuden a comprendre el mapa de la densitat de població de Catalunya (mapa 7d). Les densitats més altes es registren en els partits de la franja costanera que va de Reus a Mataró, que és on trobem també un percentatge de terra conreada més alt, una utilització relativament més intensiva del sòl agrari i una major presència relativa d’activitats no agràries.

El camí reial, a Mataró, en una postal d'època.

Tot seguit, la densitat disminueix considerablement en una franja contigua que va de Tortosa a Olot i Figueres i que comprèn les comarques del sud de Lleida, on la combinació d’aquells tres factors és molt desigual amb un percentatge de terra conreable més elevat a les comarques meridionals, més presència de les activitats no agràries en els partits d’Igualada, Manresa i Vic i un ús més intensiu del sòl agrari a Vic, Olot i a les altres comarques gironines. Finalment, trobem les comarques del quadrant nord-oest on es registren les densitats més febles que indiquen l’existència d’unes condicions naturals molt poc favorables per a l’agricultura i l’escassa implantació d’activitats industrials.

La força de treball i els canvis en les activitats econòmiques: Catalunya en el context espanyol

El principal objectiu de la secció precedent era demostrar que el període durant el qual el creixement demogràfic de Catalunya va ser el més feble dels dos darrers segles, període comprès entre mitjan segle XIX i la Primera Guerra Mundial, va ser també aquell durant el qual la mobilitat geogràfica interna de la població va ser correlativament més intensa. El que es pretén en aquesta secció és veure com es va traduir aquest procés de mobilitat geogràfica de la població en una utilització més intensiva i productiva de la força de treball. Aquestes són dues condicions bàsiques de tot procés d’industrialització que haurien d’haver tingut una importància encara més gran en el cas d’un país com Catalunya, relativament mal dotat de recursos energètics.

Aquest procés d’utilització més intensiva i productiva de la força de treball és un procés pluridimensional en el qual poden haver intervingut canvis en la taxa general d’activitat i en el nivell d’ocupació de la població activa, que haurien permès augmentar el nombre d’hores treballades per habitant, i canvis en les activitats i en les formes de treballar de la població ocupada, que haurien permès augmentar el producte per hora treballada. Aquests canvis quantitatius i qualitatius del factor treball es produeixen de manera interrelacionada però, a fi de facilitar-ne l’anàlisi, és convenient tractar-los per separat, tal com intentarem fer en aquesta secció.

El creixement de la força de treball

L’estructura per edats: un factor favorable

Cases construïdes per dos “americanos”, emigrants tornats d’Amèrica, totes dues a l'Arbós: la casa Gener (a l'esquerra) i la Giralda Roquer (a la dreta). La precocitat del descens de la fecunditat catalana i un saldo migratori positiu i tendencialment creixent van permetre que Catalunya mantingués i augmentés a partir del final del vuit-cents la proporció de persones en edat de treballar.

L’evolució demogràfica, i en particular, de l’estructura per edats de la població tenen múltiples implicacions sòcio-econòmiques. Però una de les més clares i que ens interessa destacar aquí, és la seva influència sobre la taxa d’activitat del conjunt de la població. Si no es produeixen canvis en les taxes d’activitat específiques o per edats dels homes i de les dones, la taxa general d’activitat estarà directament relacionada amb el percentatge que representa la població de les edats econòmicament més productives sobre el total de la població.

El fet que a Catalunya el descens secular de la fecunditat s’iniciés molt abans que a les altres regions espanyoles i que el seu saldo migratori fos sempre positiu són dos factors que haurien contribuït al fet que aquesta regió mantingués, al llarg del vuit-cents, una estructura per edats de la població relativament més favorable a l’activitat.

En les línies següents compararem l’evolució de l’estructura per edats de la població de Catalunya amb la de les altres regions espanyoles. De fet, ens limitarem a la població masculina ja que és sobre la que més repercuteixen els moviments migratoris (en particular a ultramar) d’aquella època i perquè és la variable que té uns efectes més clars sobre la taxa general d’activitat. L’evolució de l’estructura per edats de la població femenina en el cas català és molt semblant a la de la població masculina, però els seus efectes sobre la taxa d’activitat femenina i del conjunt de la població són més difícils d’avaluar.

Per comparar les diferents evolucions regionals de l’estructura per edats he utilitzat un indicador convencional i fàcil de calcular que és el percentatge de la població masculina de 15 a 64 anys sobre la població masculina total. Aquest indicador no es pot identificar amb la taxa d’activitat masculina però hi està directament relacionat i indica, a més, el percentatge d’homes que es troben en les edats més productives econòmicament.

Quadre 8. Percentatge d'homes de 15 a 64 anys sobre la població masculina total en els censos del 1797 al 1910, a Catalunya i altres regions espanyoles.

Al quadre 8, es presenta un resum dels resultats obtinguts a nivell espanyol, segons els censos realitzats entre 1797 i 1910, en les 17 comunitats autònomes actuals. Aquest quadre recull els resultats de Catalunya, d’Espanya, i els dé les quatre comunitats autònomes que van registrar en cadascun dels censos els percentatges més elevats d’homes adults i els de les quatre que en van registrar els percentatges més baixos.

Observem que Catalunya es troba sempre entre les quatre comunitats autònomes amb un percentatge més alt d’homes de 15-64 anys, que aquest percentatge es manté força estable (pròxim al 63 %) en els censos de 1797 a 1900 i que augmenta, després, entre 1900 i 1910 i sobretot entre 1910 i 1930, data en què es va situar, amb un valor de 67 %, per sobre de totes les altres comunitats autònomes. A Espanya, en canvi, aquest percentatge disminueix entre 1860 i 1910, i se situa en aquesta última data 6 punts per sota del català. Aquesta disminució es produeix simultàniament en la majoria de les comunitats autònomes i també en aquelles que ja registraven uns percentatges molt baixos al final del set-cents i mitjans del vuit-cents, com Galícia, Astúries, Cantàbria i Canàries.

Fins que no puguem reconstruir l’evolució de la població catalana i de la seva estructura per edats abans del 1850 no podrem analitzar les repercussions que, com ha suggerit J. Nadal, va poder tenir la crisi de natalitat del començament del vuit-cents sobre l’economia catalana del segon terç del segle. La qüestió que ha plantejat aquest autor és que els efectes d’aquella crisi s’haurien d’haver fet sentir uns anys més tard sobre l’evolució de la població activa, i que el dèficit relatiu de mà d’obra hauria contribuït a accelerar el procés de mecanització de la manufactura tèxtil. Aquest és un tema que mereixeria una atenció particular ja que els censos de la segona meitat del vuit-cents encara mostren l’impacte de la crisi demogràfica del començament de segle: les generacions buides nascudes als voltants del 1805 són succeïdes per les generacions, també poc nombroses, nascudes als voltants del 1835 i aquestes per les del 1865.

En síntesi, la precocitat del descens de la fecunditat catalana i un saldo migratori positiu i tendencialment creixent van permetre que Catalunya mantingués i augmentés, a partir del final del vuit-cents, la proporció de persones en edat de treballar. Només Madrid, amb una fecunditat també molt feble i un saldo immigratori molt elevat, va registrar un percentatge d’adults més alt que Catalunya al llarg de tot el vuit-cents. Els casos més oposats al català són els d’aquelles regions amb una elevada fecunditat i una elevada emigració.

Així doncs, si tots els altres factors s’haguessin mantingut constants, l’estructura per edats de la població hauria permès que la taxa general d’activitat fos més elevada a Catalunya que a la majoria de les altres regions espanyoles i que aquesta diferència augmentés a partir de mitjan segle XIX, fins a ser molt significativa durant les primeres dècades del XX.

En les línies següents examinarem alguns dels altres factors que determinen la taxa general d’activitat i el nivell d’ocupació de la població activa.

L’activitat i l’ocupació de la població

L’avaluació de la població activa en els censos del passat

Tots els censos de la població espanyola del vuit-cents van incorporar una pregunta referent a l’activitat econòmica. Aquesta, però, era una pregunta oberta que només demanava la professió sense cap mena d’especificació de si s’exercia o no en aquell moment, i que en el cas que se n’exercís més d’una, demanava que s’indiqués primer la que “produís una major utilitat al declarant”. No és estrany que els responsables d’aquests primers censos es trobessin amb problemes particularment greus i complexos a l’hora d’explotar les respostes recollides. Tal com havien mostrat a l’hora de formular la pregunta, no tenien criteris precisos sobre com definir, avaluar i classificar la població activa.

Aquests problemes van fer desistir la Comissió General d’Estadística de publicar els quadres referents a l’activitat del cens del 1857. La justificació que es va donar va ser que les nombroses rectificacions i revisions que calia fer a aquells quadres haurien retardat excessivament la publicació dels altres resultats del cens. Els quadres que van aparèixer en els censos següents de 1860 i 1877 (igual que els dels censos del final del vuit-cents) continuaren essent molt incomplets: no informaven de l’edat dels actius, per a moltes professions ni tan sols del sexe, potser perquè es tractava només d’homes, i no realitzaven tampoc les sumes totals de la població activa, alhora que indicaven que els responsables de la seva elaboració no creien que a partir de les dades obtingudes fos possible avaluar el grau d’incorporació de la població masculina i femenina a l’activitat econòmica.

El cens del 1887 i els posteriors ja van publicar una classificació creuada completa de la població per sexes i grans grups d’edats (a partir dels 12 anys), i segons si era activa o inactiva, les característiques de l’activitat i les causes de la inactivitat. Aquesta millora en els quadres no indica que la qualitat de les dades sigui necessàriament molt millor, però en facilita almenys l’anàlisi.

Quadre 10. Percentatge d'homes actius sobre la població masculina de 12 anys i més, en els censos del 1797 al 1910.

En aquests quadres del final de segle observem que les categories d’homes inactius són molt restringides. En el cens del 1887 només consten com inactius els nens de menys de 12 anys, els estudiants, els hospitalitzats, les persones que pateixen greus impossibilitats físiques, els asilats i els “pobres de solemnitat”. En el cens del 1900 s’hi afegeixen dues noves categories: els retirats i pensionistes de l’Administració Pública, i les persones que viuen de les rendes de la propietat agrícola o urbana. Si relacionem, doncs, els homes actius dels censos de 1887, 1900 i 1910 (del quadre 9) amb els respectius totals d’homes de 12 anys i més (vegeu el quadre 10), observem que aquesta relació se situa una mica per sobre del 90 % a Espanya i a Catalunya i que no canvia significativament entre 1887 i 1910.

Quadre 11. Cens del 1797. Catalunya.

Si es fa això mateix per als censos anteriors (també al quadre 10) veiem que aquesta relació (homes actius/homes de 12 anys i més) és molt elevada en els anys 1860 i 1877, fet que corrobora que l’explotació de les butlletes d’aquests censos va ser molt deficient i que entre d’altres errors no es van depurar les declaracions de més d’una activitat. Aquesta relació és, en canvi, anormalment baixa per al 1797, la qual cosa indica que aquest cens de la població activa (que hem preferit al del 1787 perquè presenta una classificació més detallada de les activitats) no va ser complet. Una possibilitat és que el cens del 1797 només registrés les activitats dels caps de família. No obstant, el fet que publiqués, com he reproduït al quadre 11, una classificació a part dels “fabricants, artesans i menestrals” molt detallada i on s’especifica el producte elaborat i la situació respecte de l’ofici (mestre, oficial, aprenent i jornaler) sembla indicar que el quadre no es va elaborar a partir de les butlletes del cens sinó que va ser el resultat d’una operació censal diferent realitzada en els mateixos establiments o llocs de treball. Els quadres d’aquest cens, doncs, informen amb un gran detall de les activitats industrials, però segons que sembla no poden interpretar-se com un cens de la població activa i no poden, per tant, comparar-se amb els dels censos del segle XIX.

En resum, les categories d’homes inactius eren molt restrictives i la d’actius era, per tant, excessivament laxa. No obstant aquesta observació, el percentatge d’homes que es declaraven inactius a Catalunya no era superior a l’espanyol i no sembla que augmentés gaire en els censos de 1887 a 1910 que també semblen més precisos que els dels anys anteriors.

Si els censos han tendit a sobrevalorar l’activitat masculina, han registrat en canvi de manera molt insuficient l’activitat femenina i en particular aquelles activitats que es realitzaven a temps parcial o com ajuts familiars. Els censos de la població, per tant, només poden ser d’alguna utilitat per conèixer l’activitat de les dones en aquells àmbits on el treball femení assalariat era més important.

En les línies següents exposarem alguns dels arguments a partir dels quals es pot suposar que les taxes d’activitat femenina de Catalunya havien d’haver estat significativament superiors a les de la resta d’Espanya. Posteriorment examinarem com aquest fet podria haver-se reflectit en els censos del vuit-cents.

Taller de confecció de l’empresa Àngel Gamón S. en C, a Barcelona, al començament del segle XX. La concentració de la indústria tèxtil a Catalunya va contribuir a eixamplar la diferència entre les taxes femenines d’activitat a Catalunya i a la resta d’Espanya.

Per una banda, sembla clar que les característiques i l’estructura de les explotacions agràries afavorien una participació relativa de les dones en les activitats agràries més elevada que en la majoria de les altres regions espanyoles. Aquesta participació era, sens dubte, superior només en aquelles regions molt humides i minifundistes de la franja atlàntica. Malauradament, els censos de la població no poden reflectir aquestes diferències ja que registren molt deficitàriament l’activitat femenina en el sector agrari i en particular en aquelles províncies on predominen les explotacions familiars.

D’altra banda, l’estructura del sector industrial de Catalunya, amb un pes predominant de la indústria tèxtil, fins al començament del segle XX, també hauria permès que les dones s’incorporessin de manera molt intensa a l’activitat fabril. En efecte, la concentració de la moderna indústria tèxtil a Catalunya i la decadència de la indústria tèxtil tradicional a moltes regions espanyoles hauria fet augmentar les diferències entre les taxes d’activitat femenina de Catalunya i les de la resta d’Espanya.

Finalment, la creixent especialització de l’economia catalana i l’acceleració del procés d’urbanització de la població van provocar un fort creixement de l’ocupació del sector serveis i en particular del comerç i dels serveis personals on la participació de les dones era més elevada.

Quadre 12. Percentatge de dones catalanes sobre el total de dones espanyoles declarades actives en la indústria i els serveis, en els censos del 1797 al 1910.

Per veure com aquests canvis en l’estructura productiva de Catalunya havien eixamplat la diferència entre les seves taxes d’activitat femenina i les de la resta d’Espanya, hem calculat, al quadre 12, per als diferents censos del període 1860-1910, el percentatge que representaven les dones catalanes sobre el total de les dones espanyoles declarades actives a la indústria i als serveis. En aquest quadre observem que la participació de les dones catalanes en aquests sectors d’activitat era superior al seu pes demogràfic i que la seva participació va augmentar molt significativament durant els darrers anys del vuit-cents. El 1910 les dones catalanes representaven més de la tercera part del total de dones espanyoles actives a la indústria, el 30 % de les que exercien professions liberals, el 25 % de les que es van declarar actives al comerç, i el 13 % de les del servei domèstic. Aquest darrer percentatge s’acostava ja bastant al que representaven les dones catalanes sobre el total de dones espanyoles de 12 anys i més i que era de l’11%.

La concentració de la moderna indústria tèxtil a Catalunya va contribuir, per tant, a eixamplar la diferència entre les taxes d’activitat femenina de Catalunya i les de la resta d’Espanya, ja que va fer augmentar el nombre de dones ocupades a Catalunya mentre disminuïa, i en una quantia superior, el nombre d’ocupades a moltes altres regions.

Factors determinants del nivell d’ocupació

Sortida de fàbrica a Santpedor (Armengué i Planas).

Com hem vist anteriorment, diferents factors van contribuir al fet que Catalunya mantingués una taxa general d’activitat més elevada que la resta de regions espanyoles durant la major part del vuit-cents: l’evolució de l’estructura per edats de la població i el grau superior d’incorporació de la població a l’activitat econòmica, en particular de les dones.

Més enllà de la taxa d’activitat, però, el millor indicador per avaluar la força de treball d’una població és la relació del nombre d’hores treballades per habitant. Per passar del nombre de persones actives al nombre d’hores treballades caldria, per exemple, conèixer el nombre de dies efectivament treballats anualment i la durada de la jornada laboral. Però, aquestes dues variables que indiquen el nivell d’ocupació de la població activa semblen les més imponderables a llarg termini perquè els censos del passat no en donen cap informació directa, com tampoc en donen del nombre de persones desocupades.

Sembla particularment difícil, doncs, conèixer l’evolució d’aquestes dues variables per a la població no assalariada, però no sembla tan difícil, en canvi, arribar a disposar d’indicadors de l’evolució i de les variacions, a través del temps, del nivell d’ocupació de la població assalariada. Per a aquesta finalitat les fonts d’empresa serien insubstituïbles i l’estudi dels fulls de salaris o setmanals d’una mostra de fàbriques permetria, per exemple, construir un indicador del nivell d’ocupació de la població assalariada industrial.

Lamentablement no disposem d’estudis sistemàtics sobre aquesta qüestió, però tenim bastants arguments per suposar que el nivell d’ocupació de la població activa de Catalunya va tendir a augmentar al llarg del vuit-cents, i a ser superior al de la majoria de les altres regions espanyoles.

Un primer argument és que el percentatge de la població activa en el sector agrari era inferior i va tendir a disminuir més ràpidament a Catalunya que a la resta d’Espanya. L’estacionalitat del treball agrícola podia variar molt segons les regions, però la indústria i en particular la indústria fabril tenia més possibilitats d’augmentar la durada de la jornada laboral i el nombre de dies treballats. La pèrdua més ràpida d’actius del sector agrari es va acompanyar, a més, d’altres canvis molt importants en l’estructura productiva d’aquest sector que van fer augmentar la regularitat de l’ocupació de la població agrària. Entre aquests canvis caldria assenyalar: l’extensió de la superfície conreada, el ràpid creixement de la superfície regada i dels conreus més intensius en treball com la vinya o els fruiters, l’augment de l’extensió mitjana de les explotacions i el desenvolupament d’altres activitats com la ramaderia o l’explotació forestal.

Un segon argument es refereix als canvis que es van produir en l’estructura del sector industrial de Catalunya, els quals estaven encaminats a permetre una utilització més intensiva de la força de treball. La substitució del treball artesana! o a domicili pel treball de fàbrica permetia assegurar més disciplina en el treball, reduir els temps morts i augmentar el nombre i la durada de les jornades laborals. L’augment de la dimensió mitjana de les empreses exigia, a més, augmentar els esforços per reduir les despeses generals i una de les maneres de fer-ho era fer funcionar la maquinària i la fàbrica de manera continuada. Per als obrers fabrils existia el risc i el perill de l’atur absolut però també la possibilitat de treballar més regularment durant tot l’any mentre hi hagués un mercat per al producte.

Els canvis en les activitats

El creixement de la població activa i del seu nivell d’ocupació són dos factors que afavoreixen el creixement econòmic. Aquests però no són els únics ni probablement tampoc els més importants per entendre l’acceleració del creixement català a partir del segon terç del vuit-cents. Els canvis en la composició de la població activa, en les seves activitats i en les maneres de treballar, són els fac: tors que més van contribuir a augmentar el producte per hora treballada i per habitant.

Però el problema principal, a l’hora d’examinar aquests canvis, rau en el fet que el creixement econòmic no es manifesta només en l’aparició de noves activitats o indústries que poden detectar-se fàcilment en els censos, sinó que es produeix, sobretot, gràcies als canvis que se succeeixen en la manera de realitzar les activitats tradicionals i que afavoreixen una major divisió i especialització del treball.

En les línies següents veurem que els censos de la població, i en particular els del vuit-cents, mostren només una part molt petita dels desplaçaments de la població activa entre els diferents sectors d’activitat i una part molt superficial dels canvis que es produeixen en el procés de divisió i d’especialització del treball. Tot i les seves limitacions, però, els censos del vuit-cents poden ser de gran utilitat per comparar el ritme de les transformacions de l’estructura productiva de Catalunya i d’Espanya.

La classificació de les activitats en els censos del passat

Els responsables de la realització dels censos del vuit-cents no pensaven en la conveniència de classificar la població activa segons els diferents criteris amb què ho fem actualment: el sector d’activitat, la professió i la condició social. Aquells feien, de fet, una única pregunta en relació a l’activitat i la formulaven, a més, de manera confusa ja que demanaven «la professió, ofici, ocupació o posició social”.

És fàcil imaginar els enormes problemes que es plantejaven a l’hora d’explotar i classificar les respostes que es recollien. Em referiré a dos dels més importants i explicaré les solucions que es varen adoptar.

El primer era reduir a una llista abreujada el llarguíssim repertori d’oficis i ocupacions declarades. A la introducció del cens del 1877 es fa referència a aquesta dificultat: “la variedad (de la nomenclatura de las artes, los oficios y las industrias... en nuestros antiguos reinos y provincias) no constituye solamente abundante sinonimia, cuya reducción se pueda con facilidad establecer, sinó que lleva consigo distinciones importantes en el modo de ejercer las profesiones dados los usos, costumbres y necesidades de cada región (...). La variedad de la nomenclatura acusa otras veces diversidad en la subdivisión o acumulación de profesiones, debida a grados diferentes de progreso en las industrias, en las artes y oficios y en el comercio por efecto de la mayor o menor aglomeración de los habitantes en ciudades populosas, en villas considerables o en aldeas y lugares muy diseminados”. Per resoldre aquest problema i per establir quadres estadístics comparables entre les regions i al llarg del temps, la solució que es va adoptar va ser agregar molt les categories. Els actius del sector agrari i industrial rarament es classificaren per sectors d’activitat o segons la condició social, i només s’indicaren de manera detallada els efectius d’aquelles professions que, per exercir-se, exigien uns requisits molt particulars i molt ben definits que feien que la seva mobilitat respecte a les altres professions fos molt reduïda. Aquest era el cas dels efectius de l’administració i força pública, del clergat i les professions liberals.

El segon problema era que un percentatge important de la població considerava que l’aspecte més definitori de la seva activitat era la seva condició social i no la seva professió ni tampoc el sector on l’exercia. Aquest era el cas dels que indicaven que eren propietaris, assalariats i jornalers, o criats i servents. Davant d’aquest inconvenient, les categories insuficientment definides van ser adjudicades íntegrament a alguns sectors concrets, i així els criats i servents van ser inclosos en els “serveis domèstics o personals” i els propietaris i jornalers en el sector agrari. Només a partir del cens del 1900 aquestes dues últimes categories apareixen distingides a part de tots els altres sectors.

En resum, els censos del vuit-cents només permeten calcular els saldos d’alguns grans sectors d’activitat, com són el sector agrari, industrial, transport i comunicacions, comerç i altres serveis. L’única correcció que hem aplicat a aquests saldos és la que resulta d’excloure els propietaris-rendistes del còmput de la apoblació activa i de distribuir a prorrata entre tots els sectors (i no només a l’agricultura i als serveis domèstics) les categories insuficientment definides de jornalers i criats.

Aquesta correcció o qualsevol altra no ens eximeix, però, de ser molt prudents a l’hora d’utilitzar i interpretar les classificacions sectorials de la població activa en els censos del passat. La complementarietat entre activitats diverses (agràries, industrials i comercials), per exemple, era molt important i feia que les fronteres entre els sectors fossin sovint difícils de traçar. D’altra banda, aquests censos no informen sobre els canvis que es produïen a l’interior de cadascun dels sectors: del nombre d’actius que es trobaven a la frontera de diverses activitats i van tendir a especialitzar-se en una de sola, o dels desplaçaments d’actius de les indústries menys productives a d’altres més capital-intensives. Per últim, els censos del vuit-cents també informen malament sobre els canvis que es van succeir en la condició social de la població activa i del creixement, en definitiva, de la població assalariada.

La pèrdua d’actius del sector agrari

El procés de despoblament rural de Catalunya es va iniciar molt ràpidament a mitjan segle XIX a les comarques gironines i a les més septentrionals de les províncies de Barcelona i Lleida, i finalment afectà les del nord de Tarragona a partir del 1887. Seguidament examinaré com es va traduir aquest procés en una pèrdua absoluta i relativa d’actius del sector agrari.

Quadres 13 i 14. Evolució de la població activa masculina del sector agrari a Catalunya i a Espanya, 1797-1910. Percentatge d'homes actius en el sector agrari sobre el total d'homes actius a Catalunya i a Espanya, 1797-1910.

En efecte, al quadre 13 veiem que el nombre d’homes actius del sector agrari va disminuir entre 1860 i 1900: a partir del 1860 a les províncies de Barcelona, Girona i Lleida i a partir del 1887, també a la de Tarragona. La recuperació de Barcelona entre 1887 i 1900, en xifres absolutes però no relatives, crec que és únicament el reflex del fort creixement de la seva població durant aquells anys. De fet, en el partit judicial de Barcelona el 1887, la relació entre el nombre d’homes actius en el sector agrari i l’extensió de la superfície conreada era de 328 actius per km2, la qual cosa demostra que el cens aplegava en aquest sector una població molt heterogènia respecte al grau d’activitat i al nivell d’ocupació. Un percentatge molt petit d’aquells homes es dedicava a ple temps a les activitats agràries, i un altre percentatge que desconeixem hauria d’haver estat considerat, per l’edat o per d’altres raons, inactiu o, pel nivell d’ocupació, aturat. Aquest darrer percentatge crec, a més, que va augmentar en el cens del 1900.

Al quadre 14 veiem que el percentatge d’actius en el sector agrari va disminuir, entre 1860 i 1910, del 63 % al 49 % a Catalunya i del 75 % al 69 % a Espanya. El punt de partida de Catalunya era, doncs, inferior i el seu descens va ser, tanmateix, més ràpid. El 1910, dues terceres parts dels actius espanyols treballaven al sector primari, aquesta proporció era encara més elevada a les províncies de Lleida i Tarragona, però en canvi era molt inferior a la província de Girona i sobretot a la de Barcelona, on els actius agraris només representaven una tercera part del total de la població activa.

Quadres 15a i 15b. Distribució de la població activa de Catalunya per sectors d'activitat, 1860-1910 (en milers) i per sectors d'activitat, 1860-1910 (en %).

Les xifres corresponents a l’any 1797 dels quadres 13 i 14 no són comparables a les dels censos posteriors ja que com he comentat anteriorment aquell cens va subestimar la població activa i d’una manera molt particular l’agrària.

Finalment, si es comparen les xifres del quadre 14 amb les del quadre 2, que presenta la distribució de la població de Catalunya segons la dimensió dels municipis, es pot assenyalar que el percentatge de la població resident en municipis de menys de 5.000 habitants es va reduir entre 1860 i 1910 amb una intensitat semblant a la del percentatge de la població activa agrària, i que va caure del 69% al 52%.

El creixement del sector industrial i comercial

Els errors comesos en l’avaluació de la població activa i ocupada repercuteixen de manera desigual i difícil de determinar sobre els diferents sectors d’activitat. A més, la imbricació entre els sectors en el passat era molt gran, i això complicava particularment la classificació sectorial de la població activa. Per totes aquestes raons, l’avaluació del nombre d’actius del sector agrari, de la indústria i del comerç és molt deficient en els censos i les xifres del quadre 15 només poden ésser utilitzades amb cautela.

Etiquetes de la sabateria Ellés i Nadal del carrer Escudillers (a l'esquerra) i de la barreteria P. Guasch, del carrer de Sant Pau (a la dreta), a Barcelona. El sector que va créixer a un ritme més ràpid a Catalunya amb relació a Espanya va ser el comerç. És així que els catalans van arribar a representar vora de la quarta part dels espanyols que es van declarar actius en aquest sector el 1910.

Els quadres 15a i 15b mostren la distribució absoluta i relativa de la població activa per grans sectors i, malgrat les limitacions i algunes possibles incongruències, deixen ben palès l’intens i sostingut creixement del sector comercial, el qual passà d’ocupar el 3 % de la població activa el 1877 a ocupar el 10 % l’any 1910. Diferents factors van contribuir que el nombre d’actius del comerç augmentés més ràpidament que els dels altres sectors: la creixent divisió i especialització del treball i el procés d’urbanització van fer augmentar la intensitat dels intercanvis i van fer més densa la xarxa d’intermediaris entre els productors i consumidors dels diferents béns. Tanmateix, les dificultats que presentava aquest sector a la introducció de millores tècniques i organitzatives estalviadores de mà d’obra, van fer que el seu creixement, en termes físics i en valor, s’hagués d’acompanyar d’un increment significatiu del nombre de persones ocupades, fet que no succeïa, en canvi, en el sector industrial on les possibilitats d’augmentar la productivitat del treball eren força més grans.

El gran basar Elias i Mulet, a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona.

Per tal de comparar els canvis de l’estructura productiva de Catalunya i d’Espanya durant aquell període també hem referit les dades del quadre 15 a les corresponents del conjunt de l’Estat. Els resultats es troben al quadre 16 i mostren, en primer lloc, que el pes de la població activa de Catalunya en relació a la d’Espanya va augmentar del 10 % al 12 % entre 1860 i 1910. En segon lloc, també mostren que el percentatge d’actius catalans sobre els espanyols variava molt segons els sectors: sempre va ser inferior al 10 % en el sector agrari; es va mantenir entre el 10 % i el 12 % en l’administració i força pública, en els transports i comunicacions i en els serveis domèstics; i sempre va ser superior al 12 % en la resta de serveis i en la indústria. Entre aquests darrers, finalment, és clar que el sector que va créixer a un ritme més ràpid a Catalunya amb relació a Espanya va ser el comerç. És així que els catalans varen arribar a representar prop de la quarta part dels espanyols que es varen declarar actius en aquest sector el 1910. La indústria catalana també va créixer a un ritme relativament més ràpid i passà d’ocupar el 16 % dels actius d’aquest sector de tot Espanya el 1860, a ocupar el 22 % el 1910.

L’especialització industrial de Catalunya

El cens del 1910 és el primer que presenta una classificació de la població activa per sectors industrials i per aquest motiu permet analitzar millor l’estructura d’aquesta activitat a Catalunya i a Espanya.

Quadre 17. La població activa en els diferents sectors de la indústria a Catalunya i a Espanya, 1910.

La penúltima columna del quadre 17 indica el percentatge de la població activa catalana que treballava en cada sector industrial. Aquests sumaven en total el 32,5 % de la població activa de Catalunya i entre ells destacaven sobretot les indústries de béns de consum (alimentació, vestit i calçat), que concentraven el 20 %. A aquestes seguia en importància la construcció (5,5 %) i tot un seguit de petites indústries (7 %), entre les quals la fusta concentrava prop del 3 % i la metal·lúrgia i la química juntes el 2,5 %. Al començament del segle XX l’estructura industrial de Catalunya s’havia quedat anquilosada, ja que continuava estant abocada a la producció de béns de consum i s’havia arriscat, en canvi, molt poc en aquelles indústries com la metal·lúrgia i la química que podien ser les més innovadores.

Etiquetes d’empreses tèxtils catalanes del final del segle XIX i començament del XX. Al començament del segle XX, l’estructura industrial de Catalunya s’havia quedat anquilosada, ja que continuava estant abocada a la producció de béns de consum, especialment en el sector tèxtil.

Comparada amb la de Catalunya, l’estructura industrial espanyola era del tot precària al començament del segle XX. Ja hem comentat que un de cada quatre dels seus actius es localitzava llavors a la zona catalana; ara examinarem quines eren les indústries que es concentraven particularment en aquesta regió. Amb aquesta finalitat s’han referit els actius de cada sector de la indústria de Catalunya als corresponents de tot Espanya. Els resultats, expressats en percentatges, es troben a la darrera columna del quadre 17.

Pel que fa a les indústries de béns de consum el predomini de Catalunya era absolut en el tèxtil, però la seva presència era, en canvi, molt més discreta en la confecció i en l’alimentació. En concret, a Catalunya es concentrava el 71 % dels actius de la indústria tèxtil de tot Espanya i només el 14 % i 15 % dels de la confecció i l’alimentació. Aquests darrers percentatges s’assemblen ja molt al pes demogràfic de Catalunya en relació amb Espanya, la qual cosa indicaria, sobretot en el cas de la confecció, el caràcter relativament artesanal que tenia encara aquesta indústria i que feia que la relació entre el nombre de sastres i cosidores i la població total no variés gaire arreu del país.

Etiquetes d’empreses tèxtils catalanes del final del segle XIX i començament del XX: Pastells i Petit (a l'esquerra) i Minerva (a la dreta).

Quant a la resta de les indústries, Catalunya hi tenia, a excepció de la mineria, un percentatge d’actius superior al corresponent al pes demogràfic d’aquesta regió en relació amb Espanya. En concret, aquest percentatge era particularment elevat en la indústria de la fusta i en la química i la metal·lúrgia que tenien en aquells moments una particular importància estratègica.

En resum, al començament del segle XX l’estructura industrial de Catalunya podia beneficiar-se molt poc dels canvis tecnològics que s’estaven gestant en els països més industrialitzats. En relació amb Espanya, però, la indústria catalana continuava tenint moltes més expectatives ja que en aquesta regió es concentrava una quarta part dels actius industrials de tot l’estat, i, a més, en aquelles indústries més innovadores i menys artesanals.